Després de Netanyahu

Gràcies al pacte de vuit par­tits que van des de la dreta fins als cen­tris­tes, labo­ris­tes i fins i tot qua­tre dipu­tats àrabs de Ra’am, lide­rats per l’isla­mista Man­sour Abbas, Israel evita, després de qua­tre elec­ci­ons falli­des, una nova repe­tició elec­to­ral. Així posa punt final al reg­nat de Ben­ja­min Neta­nyahu, després de pre­si­dir el govern inin­ter­rom­pu­da­ment des del 2009 i haver-lo ocu­pat també del 1996 al 1999, sent el man­da­tari que més anys ha lide­rat el país, superant el fun­da­dor Ben-Gurion. Un pacte que ha inves­tit pri­mer minis­tre el líder del dretà Yamina, Naf­tali Ben­net, amb 60 vots a favor, 59 en con­tra i una abs­tenció, el qual haurà de dei­xar el càrrec d’aquí a dos anys per tras­pas­sar el lide­ratge de l’exe­cu­tiu al cen­trista laic, Yair Lapid, de Yesh Atid, veri­ta­ble artífex de l’acord. Però l’acord és fràgil, no només per la dis­pa­ri­tat ideològica dels vuit par­tits, sinó sobre­tot perquè té només un vot més que els par­tits que hi ha a l’opo­sició.

Neta­nyahu feia més de dos anys que mani­o­brava, amb elec­ci­ons i inves­ti­du­res falli­des, per man­te­nir-se en el poder i evi­tar ser jut­jat per les cau­ses ober­tes con­tra ell per cor­rupció. I tot i que després de la votació que va inves­tir Ben­net va afir­mar que ell tor­narà a gover­nar, un cop des­posseït de la immu­ni­tat que li donava el càrrec, sem­bla impen­sa­ble que es des­lliuri de les con­dem­nes de presó i inha­bi­li­tació. I és que l’estat d’Israel, a la vegada que acos­tu­men a que­dar impu­nes la majo­ria d’abu­sos i crims con­tra la població pales­tina, és extre­ma­da­ment garan­tista a l’hora de com­ba­tre la cor­rupció. I al sis­tema judi­cial no li tre­mola el pols a l’hora d’empre­so­nar els màxims diri­gents del país. Així, l’expri­mer minis­tre Ehud Olmert va ingres­sar a la presó fa cinc anys, on va estar reclòs 487 dies, con­dem­nat per cor­rupció. I l’expre­si­dent del país, Moshe Kat­zav, va entrar a la presó el 2011 per una con­demna de set anys per vio­lació i asset­ja­ment sexual.

Tenir govern i evi­tar unes cin­que­nes elec­ci­ons en l’esce­nari de crisi post­pandèmia i girar full del man­dat de Neta­nyahu podien ser raons per al pacte. Però el nou exe­cu­tiu lide­rat pel tàndem Ben­net-Lapid haurà de deci­dir si, posant-se en con­tra la comu­ni­tat inter­na­ci­o­nal, ara que ja no té el suport del Donald Trump, con­ti­nuarà o no expan­dint les colònies jue­ves a Cis­jordània i expul­sant més pales­tins de les seves cases de Jeru­sa­lem. I També haurà de deci­dir com ges­ti­ona la treva amb Hamas, al qual, mal­grat la supe­ri­o­ri­tat mili­tar d’Israel, no va poder der­ro­tar en la crisi dels míssils de fa un mes; una crisi que va tenir com a nove­tat que ciu­ta­dans àrabs de naci­o­na­li­tat isra­e­li­ana, a qui Neta­nyahu amb la llei de ciu­ta­da­nia havia con­ver­tit en ciu­ta­dans de segona, sor­tis­sin al car­rer en soli­da­ri­tat amb Gaza, s’enfron­tes­sin amb la poli­cia i es produïssin lin­xa­ments d’àrabs i jueus. Aquest serà, d’entrada, amb la crisi pot-Covid, el repte més impor­tant. Evi­tar que el àrabs isra­e­li­ans donin l’esquena a Israel, i encara més quan el govern se sosté gràcies a dipu­tats àrabs.