No som pas hongaresos

Un fan­tasma volta per Europa, el fan­tasma de l’euro­es­cep­ti­cisme. En les últi­mes elec­ci­ons al Par­la­ment de la UE, el 2019, es cal­cula que uns 240 escons, d’un total de 705, es poden con­si­de­rar ocu­pats per repre­sen­tants de diver­sos par­tits que no com­bre­guen amb la dogmàtica de Brus­sel·les. Naci­o­nal­po­pu­lis­tes és el terme més ama­ble amb què els qua­li­fi­quen els mit­jans ali­ne­ats amb la UE, que són la majo­ria. TV3 ja hi veu una amenaça tota­litària.

El Regne Unit se n’ha anat i no sem­bla pas que s’hagi enfon­sat com l’Atlàntida, mal­grat els vati­ci­nis en con­tra; John Car­lin va arri­bar a dir que el Bre­xit era “la victòria de la ignorància, el popu­lisme i l’estu­pi­desa total”. Ara són Polònia i Hon­gria que sen­ten envaïda la seva sobi­ra­nia per les intro­mis­si­ons de l’Europa comu­nitària. Els temes més con­flic­tius són la política demogràfica i la ide­o­lo­gia de gènere.

La idea clau l’ha for­mu­lada el pre­si­dent semes­tral de la UE: “Només podem estar junts en aquesta unió si com­par­tim i defen­sem els matei­xos valors.” Sem­blava una unió basada en la defensa dels interes­sos comuns, però ara ens par­len de valors. Qui deci­deix quins són aquests valors?, perquè per sufragi uni­ver­sal no els han pas deter­mi­nat. I qui creu que són tan bons per impo­sar-los, mit­jançant xan­tatge econòmic, als altres? La qüestió és, com sem­pre, qui mana.

El dis­sabte 26 de juny el govern d’Hon­gria, pre­si­dit per Vik­tor Orbán, va posar un anunci de plana al diari ABC per mani­fes­tar el seu des­a­cord amb el que en diu “l’imperi euro­peu”. Hon­gria al segle XIX va acon­se­guir trans­for­mar l’imperi austríac en l’imperi aus­tro­hon­garès, i al XX va pas­sar gai­rebé mig segle sot­mesa a l’imperi soviètic: una certa sen­si­bi­li­tat per aques­tes qüesti­ons bé deu tenir. Rebut­gen el procés de crear una “unió com més va més estreta entre els pobles d’Europa”, com esta­bleix l’arti­cle pri­mer del Trac­tat sobre la UE; cre­uen que les deci­si­ons les han de pren­dre diri­gents elec­tes, no pas “ONG inter­na­ci­o­nals” que no res­po­nen davant de ningú, i pro­po­sen “aug­men­tar el paper dels par­la­ments naci­o­nals”.

S’hi ende­vina una visió d’Europa con­fe­de­ral, contrària a l’Europa fede­ral unitària que ara s’està impo­sant; en aquest model alter­na­tiu, cada estat tin­dria l’última paraula en els afers que el con­cer­nei­xen i les sobi­ra­nies es man­tin­drien com les hem cone­gu­des des de la Pau de Westfàlia. Així, el govern hon­garès actual –almenys fins que les mani­o­bres euro­peis­tes no acon­se­guei­xin ender­ro­car-lo– té la idea de man­te­nir una Hon­gria hon­ga­resa, de no renun­ciar a una política demogràfica pròpia, de rebut­jar la impo­sició de quo­tes d’immi­grants, de decli­nar l’apo­lo­gia de l’her­ma­fro­di­tisme i del trans­for­misme sexual que està fent estralls aquesta tem­po­rada.

Els cata­lans –els de tota la vida, que ja no són la majo­ria dels habi­tants de Cata­lu­nya i no poden inte­grar ningú– aspi­ren, com sem­pre tard i mala­ment, a una sobi­ra­nia com la que Hon­gria malda per man­te­nir i que estats més impor­tants s’han resig­nat a des­cu­rar; per exem­ple, el Canadà tal com l’entén el seu pri­mer minis­tre Jus­tin Tru­deau: “No hi ha una iden­ti­tat cen­tral, ni un cor­rent cul­tu­ral domi­nant al Canadà. Hi ha valors com­par­tits: ober­tura, res­pecte, com­passió… Aques­tes qua­li­tats són les que ens fan ser el pri­mer estat post­na­ci­o­nal.” Renun­ciar a la pròpia iden­ti­tat a canvi d’aquesta xer­ra­meca no sem­bla un bon negoci.

Però en canvi els cata­lans, pot­ser per man­dra de pen­sar-hi, s’empas­sen totes les nove­tats de la glo­ba­lit­zació i donen per bones les con­sig­nes que arri­ben de la UE i de més a prop. Tot­hom sap que amb una nata­li­tat pròxima a l’extinció, sense poder recu­pe­rar la potència indus­trial d’altres temps, amb unes càrre­gues impo­si­ti­ves hiperbòliques, uns polítics que sem­blen com­plaure’s a expul­sar empre­ses i un ordre públic camí de Mad Max, no s’arriba enlloc; tot­hom ho sap però pre­fe­reix no par­lar-ne. Fins i tot està mal vist cons­ta­tar que el català dels mit­jans de comu­ni­cació ha esde­vin­gut gai­rebé un dia­lecte del cas­tellà.

El gran con­flicte dels pròxims temps serà entre els qui són d’un lloc, com Vik­tor Orbán, i els qui no volen ser d’enlloc, com Jus­tin Tru­deau. L’aspi­ració exte­nu­ant a un estat naci­o­nal i l’accep­tació de les impo­si­ci­ons que por­ten direc­ta­ment a un horitzó post­na­ci­o­nal és una con­tra­dicció mani­festa que explica per què ningú espera que Cata­lu­nya tin­gui cap paper en aquest con­flicte.