Francesc Cabana
Quadern d’economia
Escanyar és un ofici
Abans que res, hem d’agafar el Diccionari de l’Enciclopèdia Catalana i veure el significat de la paraula escanyar: “Matar algú o algun animal privant-lo de respirar per compressió o obstrucció de la gola.” Dues coses queden clares. La primera és que l’objectiu final és matar, treure la vida, fer desaparèixer, liquidar. Segon, la mort que es busca com a objectiu final és una mort lenta. Quan s’escanya una persona es comença per estrènyer el coll de manera que el futur escanyat pateixi una mica de manca d’aire, però que encara es mantingui en vida. Aquesta vida es va escurçant a mesura que l’operació d’escanyar s’accentua, la força de l’escanyat s’afebleix i l’actor principal té menys problemes per a mantenir la seva acció mortal.
A Catalunya la volen escanyar. De fet, ja fa molts d’anys que ho volen fer. Ens han tret la respiració però encara continuem treballant i creant problemes a l’Estat escanyador. Al començament del període democràtic, el professor Ramon Trias Fargas, que era un home seriós i no irònic com és el meu cas, va utilitzar la paraula asfíxia repetidament pel que fa a les relacions entre Catalunya i Espanya. Ho tenia molt clar, tot i que encara no havia viscut les trepitjades i males passades que hem rebut en això que ara en diem “pressió”.
És evident que l’objectiu final no s’ha obtingut i que s’allarga molt més del que s’havia previst. Un president de l’Ateneu Barcelonès deia fa uns 150 anys: “Perquè Espanya sigui Espanya, és necessari que Catalunya deixi de ser Catalunya.” És una prova que l’operació s’allarga i que, tècnicament, els escanyadors no han aconseguit trobar la fórmula definitiva. Més aviat, ara ens trobem en un moment en què l’escanyat comença a recuperar una mica l’alè i procura desfer-se de l’abraçada mortal de l’altre.
Tot i que fa molt temps que el procés dura, encara tenim temps de pensar com ens hem de moure i què hem de fer i preveure com anirem a la llarga. El que queda clar és que la solució normal hauria de ser Europa. Actualment, la Unió Europea està formada per vint-i-set estats, després del Brexit, i que no hi ha cap inconvenient en què pugui arribar a una xifra més alta. Falta Catalunya i alguns països fronterers amb Rússia que no sé si voldran mai l’entrada.
L’Europa que ens aniria bé seria una Europa d’estil federal, integrada entre d’altres per tres estats de la península Ibèrica: Portugal, Espanya i Catalunya. Hi podríem afegir Andorra, però deixem-ho córrer per ara. En una Espanya federal, Catalunya tindria les competències d’una autonomia a més d’altres que arribarien a ser satisfactòries. Catalunya no necessita un exèrcit propi, com tampoc necessita ambaixades si ja les hi té l’Europa federal. Aquesta Europa hauria de disposar d’uns organismes executius més potents que els actuals. No pot ser que si a Malta no li agrada un acord aquest quedi despenjat de la política general. L’Europa federal hauria de ser una mena d’Estats Units. En el seu cas més de cinquanta estats reunits per voluntat pròpia i que actuen democràticament, seguint els poders centrals, un president i un consell executiu dels estats.
Amb la pandèmia de la Covid-19 hem tingut problemes de respiració com quan t’escanyen. Si ara estem a punt de superar la Covid, potser recuperarem plenament la nostra capacitat pulmonar i podrem respirar l’aire pur de l’atmosfera terrestre. Tot això és perfectament compatible amb la solidaritat dels humans.
Som germans dels andalusos, dels bascos, dels finlandesos i fins i tot dels madrilenys. Som cosins germans dels EUA, de Xina, del Japó i de la resta del món. La solidaritat és fonamental per aconseguir un món on tothom pugui respirar tranquil·lament.
