Vox ja assenyala

El sen­tit de l’humor de la ultra­dreta sem­pre ha estat pecu­liar: tro­ba­ven diver­tit elec­tro­cu­tar els geni­tals de la gent a la gar­jola d’una comis­sa­ria i ara, en canvi, els fa venir cora­gre pro­ta­go­nit­zar l’ino­fen­siu acu­dit d’una revista satírica. És la ultra­dreta que enyora i blan­queja el fran­quisme, incor­po­rada a l’arc par­la­men­tari amb la dis­fressa del popu­lisme més tro­nat i amb el soter­rat objec­tiu de cor­car la democràcia. A les seves goles, la paraula lli­ber­tat, que repe­tei­xen amb la insistència d’un lloro bipo­lar, sona fins i tot des­a­gra­da­ble. Per això en el pas­sat van ser capaços d’aplau­dir amb entu­si­asme cen­sor el segrest d’una revista que mos­trava els reis for­ni­cant a la por­tada, i en el pre­sent con­si­de­ren nor­mal i patriòtic asse­nya­lar l’edi­tor de la mateixa publi­cació, difon­dre’n la imatge i l’adreça per tal que la gent s’hi encari al car­rer. El motiu: un gra­pat de cari­ca­tu­res dels prin­ci­pals boca­molls de Vox, fer­ris defen­sors de la lli­ber­tat de premsa, sem­pre que la premsa sigui addicta, és clar. La mala notícia és que els tenim als hemi­ci­cles; la bona, que són assi­dus de Twit­ter, aquesta admi­ra­ble eina capaç de des­pu­llar-nos millor que un escàner. El tuit que escup odi envers El Jue­ves en retrata el seu veri­ta­ble tarannà. És el mateix tarannà dels qui encara tenen engrei­xa­des fra­ses com “vostè no sap amb qui està par­lant” o “això m’ho dius al car­rer”. La típica reacció dels tota­li­ta­ris­mes davant dels dis­si­dents és anar-los a espe­rar a la porta de casa per fer-los saber qui mana. Que no arri­bin a manar mai és a les nos­tres mans, però també de la fis­ca­lia, gens titu­be­jant en altres casos com el del peri­o­dista del diari El País que va ser detin­gut al cen­tre de Bar­ce­lona men­tre foto­gra­fi­ava els enfron­ta­ments post­sentència de l’1-O. Ara la fis­ca­lia demana per a ell presó i multa sota l’acu­sació d’atemp­tat i lesi­ons. La pro­tecció i el res­pecte per la feina dels peri­o­dis­tes és un dels trets que carac­te­rit­zen les veri­ta­bles democràcies, i que en aquest Estat que ens con­si­dera suc espre­mut s’ha subs­tituït pel menys­preu i per la repressió.