Barcelona

Con­vin­drem que és, al mateix temps, la joia de la corona i la flama de la República. Bar­ce­lona és aquell resum par­ti­cu­lar del país que posa tot­hom tan incòmode, perquè és un gas­patxo estrany, una pae­lla extra­va­gant i massa far­cida de coses, mar i mun­ta­nya i Gaudí amb Ocaña. Bar­ce­lona és la rosa de foc i la prova de foc, la prova del cotó, allò que s’ha de superar si es vol que una idea de Cata­lu­nya fun­ci­oni o es con­so­lidi mínima­ment. Podria ser més con­cret i dir que és l’Eixam­ple, perquè la resta de bar­ris són massa mar­cats per les clas­ses soci­als o pels orígens, però dei­xem-ho en Bar­ce­lona: Bar­ce­lona és el pri­mer que es van ocu­par d’ocu­par els con­tra­ris a la inde­pendència, amb pac­tes con­tra natura (si és que són con­tra natura) i par­ti­ci­pació de les cla­va­gue­res de l’Estat i altres ope­ra­ci­ons d’engi­nye­ria social i mediàtica.

Bar­ce­lona és la joia de la corona on la corona decreta res­ta­blir el bust del rei, i on es reti­ren monu­ments a Anto­nio López, però es man­te­nen pas­seigs de Joan de Borbó sense cap pro­blema. Bar­ce­lona és impor­tant perquè és la gran con­tra­dicció, el gran car­nes­tol­tes, el gran mel­ting pot on ens hem d’aca­bar tro­bant tots, i totes, i totis, i deci­dir què fem. De vega­des amb pacte olímpic, de vega­des pas­sant olímpi­ca­ment de pac­tes i anant cap a la tragèdia. Però la ban­dera de la victòria és aquí, i no al cim del Taga­ma­nent.

Allò que en ter­mes tècnics s’ano­mena el rerepaís, aquí en veri­tat és el país. Bar­ce­lona no es pot pren­dre Cata­lu­nya com allò que hi ha rere la mam­para de Coll­se­rola, el backs­tage, la tra­moia, la pura logística o el pur jardí. Bar­ce­lona no pot ser ella mateixa sense ser país, sense ser “ter­ri­tori” i comarca, sense par­lar i can­tar en català i sense que en Peret se’t torni inde­pen­den­tista. Bar­ce­lona és una mena de plaça major on tot­hom ha de ballar, i fer el ridícul, i expo­sar les seves feble­ses perquè gai­rebé mai ningú no s’imposa con­tra l’altre. La qual cosa no vol dir que no sigui prou petita, que ho és, per con­si­de­rar-se un club d’interes­sos més o menys cons­ci­ent. Ada Colau ha pac­tat tant com ha pogut amb el sec­tor nego­cis, i el sec­tor nego­cis també ha hagut d’arri­bar a un cert pacte de con­vivència amb l’inde­pen­den­tisme, i l’inde­pen­den­tisme ha hagut de pac­tar amb el cunyadíssim del bar de la can­to­nada. Evi­dent­ment que hi ha per­so­nes en guerra, només fal­ta­ria, jo mateix m’hi sento, però sim­ple­ment sé que no tinc cap pos­si­bi­li­tat de victòria si abans no sedu­eixo o com­prenc Bar­ce­lona, o hi compto, tal com és, i no tal com la vol­dria. First we take l’Eixam­ple, then we take Ber­lin.

Bar­ce­lona és l’ender­ro­ca­ment de les mura­lles, el veri­ta­ble eixam­pla­ment, el veri­ta­ble Eixam­ple pen­dent del país: ja no es tracta tant de fer la Cata­lu­nya Ciu­tat, que no és una idea que m’encanti (no cal enjar­di­nar-ho i orde­nar-ho tot, per favor) sinó de fer la Bar­ce­lona capi­tal, que és una cosa molt dife­rent. Vol dir tor­nar a la idea dels moder­nis­tes, que mira­ven cap a dalt, en comp­tes de la dels nou­cen­tis­tes, que mira­ven cap al gerani del balcó. No n’hi ha prou amb una Gene­ra­li­tat a la plaça Sant Jaume, ni amb una Bibli­o­teca Naci­o­nal, ni amb un TNC, ni un MNAC, ni tan­tes “N” com vul­guin, per retro­bar la joia per­duda de la corona: cal una idea de riquesa i d’ambició, de tren­ca­ment de límits, d’avant­guarda i d’esten­dard, de far sumptuós i hiperbòlic i ple de color com ho és la Sagrada Família. Una idea de capi­tal que no neces­siti el permís ni de Madrid ni de Vic, sinó l’admi­ració de totes dues però també de París i Lon­dres i Brus­sel·les.

A qual­se­vol dels nens mimats de la plaça Artós els convé, tant o més que a mi, que Bar­ce­lona sigui capi­tal d’alguna cosa i no que tot el poder (econòmic, polític, cul­tu­ral) se’n vagi a altres racons. Al votant bar­ce­loní de Ciu­ta­dans o dels comuns li convé, tant o més que a mi, que els grans pro­jec­tes no que­din atu­rats per la peti­tesa d’espe­rit o per la ver­go­nya de ser grans o pels pre­ju­di­cis ideològics d’una regi­dora o d’un regi­dor. Gaudí i Ver­da­guer i Casas es van enten­dre amb els qui pen­sa­ven dife­rent perquè com­par­tien la idea, l’ambició, l’espina cla­vada: s’igua­la­ven per dalt, i no per baix. Els igua­lava la gana, no la falsa modèstia. La ima­gi­nació, no l’expe­di­ent. La tena­ci­tat, i no la prudència.

L’inde­pen­den­tisme ha de tenir l’epi­cen­tre a l’Eixam­ple, i no a Girona o a Olot. Això depèn de tenir una idea més bonica, més gran i més efec­tiva (per a tos els bar­ce­lo­nins) que l’actual pro­mesa de l’entrepà. Que a més quan arriba, si és que arriba, no té gust de res.