La revolució és jubilar-se

Les jubi­la­ci­ons anti­ci­pa­des estan revo­lu­ci­o­nant el mer­cat labo­ral. Un feno­men més aviat silenciós, lli­gat a la pandèmia. S’obre un esce­nari que empeny les empre­ses a rejo­ve­nir-se emprant una eina amb la qual pre­te­nen sobre­tot reta­llar cos­tos enmig de la incer­tesa i la nova rea­li­tat a la qual els aboca la crisi. Aban­de­rant la cursa, com sem­pre, la banca. Davant d’un gelat i entre con­ver­ses gene­ra­ci­o­nals, fun­ci­o­na­riat i tre­ba­lla­dors de plan­ti­lles esta­bles fan anar les cal­cu­la­do­res mirant com avançar-la. Molts autònoms ja s’hi van veure obli­gats, mesos enrere i davant la falta d’un suport efec­tiu del govern espa­nyol, que final­ment plan­teja ajus­tar la fis­ca­li­tat als ingres­sos: el 2023!

Amb les res­tes de l’espoli a la tre­so­re­ria de la Segu­re­tat Social prac­ti­cada pels governs del PP, l’actual exe­cu­tiu també fa números. Ara bé, par­tit sistèmic, el PSOE és cor­res­pon­sa­ble d’un pano­rama deso­la­dor que té també altres cau­ses bas­ti­des en les dar­re­res dècades. Com ara el model econòmic basat en la pre­ca­ri­e­tat, que aporta bai­xes cotit­za­ci­ons. Plan­te­jar una reforma de les pen­si­ons que allar­gui la vida labo­ral amb un rècord euro­peu en atur juve­nil és injust per als tre­ba­lla­dors i nega­tiu per a les empre­ses. Per què no pri­o­rit­zar una reforma fis­cal en pro­fun­di­tat i equi­ta­tiva que obli­gui els més rics a con­tri­buir el que els toca? Men­tre els baby boo­mers són expul­sats del mer­cat amb 50 anys, creix l’estrès labo­ral deri­vat de la pandèmia. Aquest agost molts desit­ja­rien revo­lu­ci­o­nar la pròpia existència amb el que abans mar­cava l’inici del final, la jubi­lació. Això els qui poden fer vacan­ces paga­des, és clar.