Tolerància

Men­tre esban­dia les dar­re­res pae­lles es va inter­ro­gar sobre un fet que tenia tan assu­mit que fins aquell moment no hi havia ni pen­sat: per què, en lloc d'eixu­gar els estris de cuina amb un drap, els dei­xava a la pica del cos­tat perquè s'escor­re­gues­sin? Men­tre rumi­ava la res­posta inten­tava que no es des­muntés el turó metàl·lic for­mat pels estris de cuina acu­mu­lats després de l'esban­dida. No va tenir èxit: l'última pae­lla que hi havia col·locat, no sense ser fer els mil i un equi­li­bris, va pro­vo­car la cai­guda en cas­cada del munt d'atu­ells api­lo­nats en un espai clara­ment ina­de­quat, ridícul. Li feia molta ràbia assis­tir impo­tent a l'escam­pall, i el con­seqüent ter­ra­bas­tall sonor que pro­vo­cava de tapers, cas­so­les, culle­res i tot ple­gat. En aquest punt va per­ce­bre que la res­posta a la seva pre­gunta no impli­cava bus­car només les cau­ses d'un assumpte super­fi­cial, sinó que intuïa que li dona­ria la res­posta a un plan­te­ja­ment exis­ten­cial, de fons. Espe­ci­al­ment perquè, tot i ser cons­ci­ent que decan­tar-se per una opció que pot tenir com a resul­tat situ­a­ci­ons o esce­na­ris que el tre­ien de polle­guera, con­ti­nu­ava tri­ant-les, inva­ri­a­ble i mecànica­ment. També li pas­sava el mateix quan men­java. L'enut­java molt dei­xar engru­nes al terra (i no en dei­xava pas poques), però sem­pre repe­tia el mateix gest pro­pi­ci­a­tori: en un moment o altre de l'àpat, que­dava asse­gut lluny de la taula i s'acos­tava els ali­ments a la boca sense pren­dre cap pre­caució per evi­tar el desen­llaç no desit­jat. Devas­tat, va tro­bar més exem­ples que cor­ro­bo­ra­ven la tesi: no s'agra­dava. Imme­di­a­ta­ment, però, es va sen­tir alleu­jat per la satis­facció que li produïa haver-se tole­rat mal­grat no agra­dar-se. Ara, però, reco­ne­gut el pro­blema, era l'hora de posar-hi solució.