Uns dies d’agost a Madremanya

Tor­nar als orígens, ni que sigui per uns dies, en el meu cas, és retro­ce­dir més de sis dècades i amb records de tota mena. És el que m’ha pas­sat aquest agost retor­nant a Madre­ma­nya. Sem­bla men­tida que aquest poble, d’uns tres-cents habi­tats i no gaire lluny de Girona, un cop t’hi ins­tal·les, ràpida­ment obser­ves com el temps té un ritme molt més lent, més pau­sat, res a veure amb la ciu­tat. Per als que no conei­xeu Madre­ma­nya, us diré que és un poble molt endreçat, net i polit i, d’un temps ençà, té una vita­li­tat sor­pre­nent des que les gene­ra­ci­ons més joves han aga­fat el con­trol dels esde­ve­ni­ments. Al peu de les Gavar­res, amb una calor històrica, i dei­xant-se endur per la calma que s’enco­mana, recor­dava el que m’havien dit els meus pares, d’aquell gran incendi d’un agost del 1928 que es va ini­ciar a la font de Can Car­re­ras i en poc temps va arri­bar fins a la Pera engo­lint tot el que tro­bava. A Madre­ma­nya va arri­bar fins al llin­dar del camí que va a la font picant i a les por­tes de Can Vilà, i va cre­mar una dar­rera casa que fins fa poc temps havia estat tes­ti­moni mut de la des­feta, i ara feliçment recons­truïda. No és estrany, doncs, que des de la soli­tud del que va ser la casa dels meus avis i mirant a les Gavar­res, veiés tota aque­lla massa bos­cosa amb una mena d’esglai al cor per si un dia podria tor­nar un acci­dent d’aquesta mena. Joa­quim Ruyra en va fer una des­cripció pre­cisa en el seu lli­bre Entre fla­mes, publi­cat el 1928.

Un dels meus records d’infan­tesa és la visió d’un cel net i ple d’estre­lles que jo inten­tava reco­brar per assis­tir a la litúrgia infan­til de cada agost, quan amb la meva ger­mana, esti­rats en el boll de l’era, miràvem el cel per con­tem­plar l’espec­ta­cle pro­digiós dels estels que ”que­ien” i que ara conei­xem com les llàgri­mes de Sant Llo­renç. Però enguany la boina de pols del Sàhara i els núvols ens ho van impe­dir.

Com que era la festa major vaig des­co­brir l’Uma, una estre­lla de la cançó que des­co­nei­xia i que es pre­senta com “la petita de can Obert” (curi­o­sa­ment la casa on jo vaig néixer) i ens va rega­lar una actu­ació mera­ve­llosa, amb una veu pro­di­gi­osa, i una sen­si­bi­li­tat que maga­nyava el cor. Una artista per als que no la coneixíem; reco­mano que escol­tin alguns dels seus tre­balls, acom­pa­nyada a la gui­tarra per la seva pare­lla i també can­tant, Lucky Lu.

Tot i que el meu temps pas­sava len­ta­ment, a fora era tre­pi­dant, i notícies espe­rançado­res com la de la far­macèutica d’Amer Hipra avança amb la seva vacuna con­tra la Covid, o des­a­gra­da­bles com l’escàndol del cost de l’elec­tri­ci­tat, o la polèmica ampli­ació de l’aero­port de Bar­ce­lona, o la sor­pre­nent decla­ració de la UGT cata­lana opo­sant-se al traspàs a Cata­lu­nya de Roda­lies, i la de més impacte: Messi aban­dona el Barça i fitxa pel París Saint-Ger­main. De totes en podríem fer un comen­tari més extens, però avui em cenyiré a la del Barça i Messi, perquè fa temps que hi veig una simi­li­tud amb Cata­lu­nya, per la bar­reja del seny i de la rauxa. El pri­mer ense­nya­ment que en podem treure és que fins i tot a aquells clubs, i ciu­tats, i empre­ses, i naci­ons pode­ro­ses, una mala gestió fàcil­ment els pot com­pro­me­tre el seu futur. És per això que sem­pre he tin­gut una al·lèrgia molt acu­sada, en totes les ins­ti­tu­ci­ons que he ges­ti­o­nat, a l’endeu­ta­ment exces­siu, i sobre­tot, quan hom ges­ti­ona diner d’altres, saber dir que no i assu­mir el cost d’aquesta decisió. Us asse­guro que no és gens fàcil dir que no en una junta que ningú exposa diners pro­pis.

Ges­ti­o­nar amb mesura un club de fut­bol com el Barça, que sem­pre t’has de mos­trar poderós davant dels pro­pis juga­dors, i de la premsa, i dels afi­ci­o­nats i dels socis, i dels adver­sa­ris, és tre­men­da­ment difícil. I cedir a les pres­si­ons, que són de tota mena, t’aboca a tenir la plan­ti­lla més cara de tots els clubs, i no sem­pre va en con­sonància amb la seva qua­li­tat ni com­promís. La per­ver­si­tat que juga­dors pro­fes­si­o­nals pre­fe­rei­xin que­dar-se en el club sense jugar perquè enlloc els paga­rien el que cobren es repe­teix massa sovint en el Barça.

Seria bo que aquesta premsa i aquests comen­ta­ris­tes que exal­ten des­me­su­ra­da­ment certs juga­dors a l’hora de reno­var un con­tracte, ara els desem­mas­ca­res­sin en bé del club. Per fi, Laporta ha anun­ciat un nou estil de gestió: “Ningú està per sobre del club.” Ges­ti­o­nar bé no és gens fàcil.