Barrera, deu anys després

“L’Heri­bert no ambi­ci­ona / la política xarona. / S’ha jugat i ara aban­dona / un càrrec dut amb encert / i amb què salvà la figura / d’aqueixa legis­la­tura / prou trista, sem­pre disert.” El poeta Pere IV dedi­cava l’any 1984 un poema elogiós a l’home que aca­bava de ser pre­si­dent del Par­la­ment de Cata­lu­nya recu­pe­rat després del fran­quisme: Heri­bert Bar­rera, una de les grans figu­res de la política cata­lana del segle XX.

Aquest diven­dres va fer deu anys jus­tos que el pre­si­dent Bar­rera va morir. Com a mili­tant repu­blicà va patir en carn pròpia la guerra, l’exili, el camp de con­cen­tració i la clan­des­ti­ni­tat. Va allis­tar-se com a volun­tari a l’Exèrcit Repu­blicà i, com altres joves que eren al front, seguien tre­ba­llant per la cul­tura, en con­tra del fei­xisme, per la justícia social i la lli­ber­tat naci­o­nal de Cata­lu­nya. Men­tre es dedi­cava a la seva vocació, la ciència, par­ti­ci­pava en la resistència con­tra els nazis. El 1952 va tor­nar a Cata­lu­nya per assu­mir el lide­ratge d’ERC en la clan­des­ti­ni­tat i par­ti­ci­par en totes les ini­ci­a­ti­ves unitàries con­tra el fran­quisme.

Una llarga vida de lluita que afor­tu­na­da­ment no serà tapada per algun esti­ra­bot fet amb la lògica cul­tu­ral d’uns altres temps. Per als qui el vam conèixer de gran, el mes­tratge de Bar­rera va con­sis­tir sobre­tot a fer-nos veure la importància de com­bi­nar la militància cívica i intel·lec­tual amb l’exer­cici de la política ins­ti­tu­ci­o­nal. Bar­rera, com el seu pare, va ser clau per a la història d’ERC i estic con­vençuda que ara esta­ria tre­ba­llant amb con­vicció des del seu par­tit i des de les ins­ti­tu­ci­ons tro­bant la millor manera d’afron­tar aquesta nova etapa per estar més pre­pa­rats des de l’inde­pen­den­tisme.