Ningú us obliga

Hi ha gent que no serveix per tenir fills i gent que no serveix per tenir gossos i mascotes. Per tenir les dues coses alhora, jo ja no ho sé. Un cop, uns meus veïns van deixar el gosset sol a casa durant més de dotze hores perquè van marxar a la Feria d’Abril, i es coneix que el pobre animal, un petit Yorkshire prou escandalós per la mida, patia ansietat per separació perquè no va deixar de bordar amb una cadència estudiada, totes les hores. Aquell cop un altre veí, en Fèlix, que ja falta i que estimava els gossos més que la pròpia vida, va escridassar els que ballaven sevillanes, com si el poguessin sentir: “Imbècils, si no els estimeu, per què els voleu tenir?” Passa una cosa semblant amb la gent que té canalla i l’aguanta més aviat poc. Que cansen, ningú ho posa en dubte, és carn que creix i curiositat il·limitada, però diria jo que ningú us obliga (ens obliga) a tenir fills.

Passa cada any que algú es queixa que els nens tenen massa vacances i que haurien de començar l’escola l’1 de setembre i no pas el 13 o el 14, oblidant, a propòsit o sense coneixement, que la solució és la conciliació dels pares, i no el temps lliure dels fills. Hi ha vida més enllà de l’escola i els nens s’han de poder avorrir, trobar la manera de passar l’estona, divertir-se i tornar-se a avorrir. Per aprendre i créixer i gaudir.