Traspàs urgent

Renfe ja fa molts anys que s’ha con­ver­tit en una tor­tura per a aquells qui l’han d’aga­far cada dia. El caos per la vaga de maqui­nis­tes d’aquests dies és una prova més –si és que en calien més– que els ser­veis de pro­xi­mi­tat ges­ti­o­nats a 600 quilòmetres de distància són un des­as­tre.

No s’han com­plert els ser­veis mínims i no s’ha reac­ci­o­nat davant les incidències; dijous hi havia anda­nes ple­nes de trens atapeïts de pas­sat­gers... sense maqui­nista. No s’ha trac­tat els usu­a­ris amb res­pecte, i això no ha fet res més que començar. Demà torna a ser jor­nada de vaga i en els pro­pers dies n’hi haurà sis més. És obvi que Renfe hau­ria de garan­tir la pres­tació dels ser­veis mínims durant les jor­na­des de vaga que fal­ten, però també és cert que, encara que ho faci, això només serà un pedaç, perquè el pro­blema no és pun­tual sinó endèmic.

L’Estat ha de tras­pas­sar imme­di­a­ta­ment Roda­lies al govern de Cata­lu­nya, un traspàs que fa anys que es reclama, perquè ho diu la lògica: el ser­vei ha d’estar sota el parai­gua de Fer­ro­car­rils i que sigui la Gene­ra­li­tat qui ges­ti­oni la xarxa fer­roviària que la ciu­ta­da­nia fa ser­vir cada dia per anar a tre­ba­llar.

Aquesta sí que és una urgència de país, i no l’ampli­ació d’un aero­port que no res­po­nia a cap neces­si­tat més que a la de les empre­ses de l’Íbex 35 que encara viuen del des­ar­ro­llismo. Cons­truir República també és això: acon­se­guir les com­petències que encara ens fal­ten i ges­ti­o­nar-les millor del que les ges­ti­o­nava el govern espa­nyol cen­tra­lit­za­dor. Això dar­rer no cos­tarà gaire.