Ara també som classistes

Ho vaig veure clar un dia fent cua a l’entrada del cinema. Dar­rere meu hi havia dues dones i vaig sen­tir la seva con­versa.

–M’han dit que la teva filla té nòvio...

–Sí! Però no és pas negre. És metge.

Recordo que El Gran Wyo­ming va evi­den­ciar el clas­sisme en una gra­vació amb càmera oculta en una ter­mi­nal d’aero­port. Va con­trac­tar un actor de raça negra que, ves­tit infor­mal­ment (texans, samar­reta, vam­bes i mot­xi­lla), dema­nava ajuda. Li podien dei­xar el telèfon mòbil? Havia per­dut el seu i neces­si­tava con­tac­tar amb la seva família. La majo­ria d’inter­pel·lats no el dei­xava ni acos­tar-se. Se’l tre­ien de sobre de males mane­res. En la segona part del repor­tatge el mateix actor anava ves­tit amb l’uni­forme de capità de vol. Uti­lit­zava exac­ta­ment les matei­xes parau­les per adreçar-se a la gent i dema­nar ajuda. Tot­hom li va dei­xar el mòbil. Tot­hom. No només això, esta­ven agraïts de poder ser útils a una per­sona amb auto­ri­tat. Em sap greu dir-vos que el clas­sisme és més sub­til que el racisme i que, pro­ba­ble­ment per aquest motiu, no des­a­pa­rei­xerà. Aspi­rem a estar al cos­tat dels gua­nya­dors, dels que han asso­lit l’èxit, dels afor­tu­nats perquè tenen diners o perquè són feliços o apa­ren­ten ser-ho. Ningú vol que la misèria l’esquitxi. Ens apar­tem de qui viu en la pobresa, en la misèria, de qui lluita per tro­bar un lloc a casa nos­tra. Evi­tem rela­ci­o­nar-nos amb qui no té papers. Des­viem la mirada davant les per­so­nes que fan cua al banc dels ali­ments. Estem dis­po­sats a pagar una quota de tant en tant a una ONG, però no som capaços d’entrar a la casa més humil del nos­tre poble. La pobresa és un estigma i en fugim.

Per a qui neces­siti una mica d’espe­rança en la gene­ro­si­tat de les per­so­nes us expli­caré dues coses. Pri­mera: de totes les per­so­nes a qui es va adreçar l’actor ves­tit de viat­ger, hi va haver una jove que li va dei­xar el mòbil amb un som­riure. Segona: al meu poble hi viu en Josep Riera, un home que ha rebut la meda­lla del Montgrí per haver empa­dro­nat fins a qua­ranta immi­grants a casa seva. Els acull, els ense­nya català i no n’espera res a canvi. No tots tenim la valen­tia de fer com en Josep Riera però, tu li hau­ries dei­xat el mòbil?