Fires al divan

La mag­da­lena de Proust dels giro­nins són les Fires, i amb elles la pluja de records que cauen com les fulles a la Devesa. Una tar­dor freda i humida donava el tret de sor­tida per estre­nar cofois la roba d’hivern que ara ens con­ver­ti­ria en huskys sibe­ri­ans a la platja. Els ner­vis per pujar a les atrac­ci­ons envaïen els infants men­tre comer­ci­ants i page­sos obrien el cer­ta­men. Tot sem­blava fluir, però així com el fred ha donat pas a la calor, han arri­bat les con­trovèrsies sobre els espais ocu­pats, la mobi­li­tat, els resi­dus gene­rats, ens pre­gun­tem si encara volem un circ amb feres o pot­ser ens qüesti­o­nem quina ciu­tat de futur cons­truïm. Lluny que­den les pin­tu­res del dia de Tots Sants que retra­ta­ven famílies uni­des pro­vi­nents de totes les comar­ques. Ben segur que ara estem hiper­con­nec­tats gràcies a la digi­ta­lit­zació, però estem per­dent el lle­gat de les tra­di­ci­ons com sosté la tesi de Byung Chul Han. A tall d’exem­ple, veïns que con­si­de­ren que tot i ser deu dies no es pot per­me­tre la con­ta­mi­nació acústica, medi­am­bi­en­tal i sanitària soferta, men­tre que a l’altre racó del qua­drilàter veïns es qüesti­o­nen si només volem una ciu­tat de postal. De fons retruny la veu incan­sa­ble del firaire de la Choc­hona, ens movem a fue­ta­des com al Látigo, però em sem­bla no encer­tem el tir a l’ànec, i el cor de la poma amb cara­mel que una amiga tenia la tra­dició de men­jar-se l’últim dia de Fires es desfà. Com queda actu­al­ment el cor de les nos­tres Fires? Pot­ser ens cal­dria el cotó beneït de Sant Narcís que et curava el mal d’ore­lla, escol­tar-nos més com a comu­ni­tat i adap­tar les Fires sense que dei­xin de ser l’eix ver­te­bral de la ciu­tat; o, per con­tra, hauríem d’accep­tar que ara tot són ritu­als buits on només queda la dis­bauxa i el negoci.

Col·lec­ci­o­nar vasos de plàstic sense reci­clar any rere any és una forma bonica de sen­tir la ger­ma­nor de l’alco­hol a bar­ra­ques, treure’ns el fred de dins, ajun­tar els “nas­cuts entre Bla­nes i Cadaqués”, però el pro­blema per­sis­teix. A on estem ubi­cats? En aque­lles bar­ra­ques de pro­xi­mi­tat sota les vies del tren, dis­per­sats a La Copa, o en una barra de bar este­ri­fi­cada per l’era post Covid. Pot­ser només són records que escal­fen com el caliu de les cas­ta­nyes, breus i efímers. Pot­ser és hora de cons­truir una nova tra­dició d’acord amb els valors actu­als, pren­dre el sol amb màniga curta a la Devesa i fer-se una sel­fie en ple mes de novem­bre.