Aena xona

Us con­vido a fer un vol per les prin­ci­pals ciu­tats euro­pees visi­tant els aero­ports, sal­tant d’aero­port en aero­port. És fàcil des de casa estant, només heu d’acce­dir a Goo­gle Earth i con­tem­plar els arte­fac­tes aero­por­tu­a­ris des d’una visió aèria. Veu­reu un seguit de màqui­nes com­ple­xes, quasi com orga­nis­mes biològics, que com­bi­nen òrgans i sis­tema arte­rial, només que aquí són ter­mi­nals, han­gars, pis­tes, més fer­ro­car­rils i auto­vies... una mera­ve­lla de màqui­nes d’engi­nye­ria, molt com­pac­tes, amb entorns en gene­ral molt nets.

Per con­tra, l’aero­port de Bar­ce­lona és una màquina simi­lar, només que reduïda a la nova ter­mi­nal T1: conté una via d’accés, una mot­xi­lla d’apar­ca­ment, una caixa ter­mi­nal i una “espasa” amb els dits d’accés a les aero­naus. Sí, també és un petit orga­nisme sofis­ti­cat, només que en el con­text d’un gran cam­pa­ment, amb una vella ter­mi­nal (T2) com­ple­ta­ment aban­do­nada, enor­mes espais sense ús i des­a­pro­fi­tats. És insòlit que s’aban­donés quasi del tot la vella ter­mi­nal, amb el seu accés fer­ro­vi­ari inclòs, i es passés pràcti­ca­ment tota l’acti­vi­tat a la nova ter­mi­nal, la qual encara no té accés de Roda­lies. Sí, hi arriba el metro, la L9, però que demana un viatge llarguíssim fins al cen­tre ciu­tat. La nova ter­mi­nal hau­ria d’haver nas­cut amb accés fer­ro­vi­ari, però no ha estat així. I no hi és per pròpia desídia d’Aena, la qual es va negar durant anys que el fer­ro­car­ril passés per sota les “seves” pis­tes, fins que va cal­dre que el minis­tre Blanco els quadrés. Al final, acu­mu­lem un retard de dècades: pro­jecte de la ter­mi­nal del 1999, inau­gu­ració el 2009, però accés encara en obres...

Cap aero­port digne d’Europa té els enor­mes des­cam­pats d’apar­ca­ments que en la perifèria de l’aero­port de Bar­ce­lona li han cres­cut sota la direcció d’Aena. Cap. A la resta d’aero­ports s’hi acce­deix, bàsica­ment, en trans­port públic i els apar­ca­ments són dig­nes. El negoci de ven­dre sim­ple­ment pla­ces d’avió és una molt curta mirada de la funció d’un aero­port perquè hàgim de supor­tar els exten­sos apar­ca­ments perifèrics i els espais aban­do­nats. Com a minin, són tres apar­ca­ments exte­ri­ors al recinte de la T1-T2, a part dels resi­du­als dins la T2. Els exte­ri­ors no són menys de 50 hectàrees de mag­ni­tud que en l’espai sen­si­ble del Parc Agrari del Llo­bre­gat són claus, com 50 camps de fut­bol, o 50 illes de l’eixam­ple bar­ce­loní. El seu emplaçament és en zones que havien d’haver estat natu­ra­lit­za­des en forma d’aigua­molls i espais agra­ris, i que no s’ha fet, tal com els com­pro­mi­sos ambi­en­tals a escala euro­pea van obli­gar. Però no, Aena en passa olímpi­ca­ment i, al mateix temps, no té cap més acu­dit que voler ampliar la pista sud... per la Ricarda, sor­tint del seu àmbit aero­por­tu­ari. I a cui­ta­cor­rents, perquè resulta que ells ens sal­ven l’eco­no­mia!

El pro­jecte d’Aena es redu­eix a la ter­mi­nal T1, ampli­ada amb un pos­si­ble satèl·lit i aban­do­nant la resta. L’espai de la vella ter­mi­nal es vol com a sim­ple polígon logístic, amb l’excusa aero­portuària. Res més que negoci immo­bi­li­ari banal en un espai immens, por­que­ria ter­ri­to­rial. El pro­blema no és sola­ment la Ricarda, és la degra­dació del con­junt. La importància de l’aero­port és un afer que no es pot dei­xar sola­ment en mans dels seus titu­lars perquè és matèria del con­junt de les admi­nis­tra­ci­ons. Un aero­port són pis­tes i ter­mi­nals, però el seu con­text són el ter­ri­tori que li aporta sen­tit, els acces­sos via­ris i fer­ro­vi­a­ris, i res d’això no ho ha de deci­dir el mono­poli de la gestió dels ater­rat­ges i els enlai­ra­ments. Cor­res­pon als poders públics elec­tes cata­lans dis­se­nyar la funció i entorn de l’aero­port, i no és admis­si­ble que ho faci un mono­poli de mono­cul­tiu, aliè a l’entorn, ple­na­ment autista, amb una acti­tud colo­nial i pre­po­tent.

El 2007 la soci­e­tat cata­lana en un munt d’enti­tats econòmiques van recla­mar una gestió pro­pera i indi­vi­du­a­lit­zada de l’aero­port. Mol­tes d’aquests enti­tats avui només recla­men ciment a la Ricarda i han renun­ciat a tot lide­ratge social, posant-se en mans d’una empresa que, en la seva pri­va­tit­zació, ha estat “abans inter­na­ci­o­nal que cata­lana”. Recla­mant ciment abans que visió estratègica. Per dir-ho clara­ment, tot molt xono.