Opinió

Tribuna

De la Ricarda a les nuclears

“Que s’han fet disbarats? Naturalment. Que hem de vigilar per fer-ne pocs? També. Però voleu treure les cases de la Diagonal per deixar-hi campar els senglars? De vegades els polítics han de sacrificar la seva popularitat i les seves expectatives electorals en favor del bé comú

Com que no em pre­sento a les elec­ci­ons, a cap, ni he de pren­dre deci­si­ons polítiques, soc ben lliure per dir el que em sem­bli en cada moment. No tinc asses­sors, ni estu­dis demoscòpics, ni enques­tes que deci­dei­xin per mi què puc dir i què és millor que calli. I em des­es­pera intuir que sovint els nos­tres diri­gents han de modu­lar els seus dis­cur­sos i, encara més les seves actu­a­ci­ons, en funció del què dirà l’opinió pública, el rival polític o el soci de coa­lició.

Per­do­neu, ja sé que em puc equi­vo­car i que m’equi­voco sovint, com tot­hom. Però el dia que va sor­tir el pre­si­dent de la Gene­ra­li­tat a con­tra­dir el seu vice­pre­si­dent res­pecte a la pos­si­bi­li­tat de reac­ti­var els plans d’ampli­ació del Prat, em va caure la cara de ver­go­nya. Sí, jo crec que el pre­si­dent va dir el que va dir per sal­var els vots de la CUP a l’hora d’apro­var els pres­su­pos­tos. Ho entenc i ho per­dono. La política és així, diuen. Però vaig sen­tir ver­go­nya. I ja sé que l’oferta dels 1.700 mili­ons que Madrid havia d’inver­tir eren només parau­les, tan bui­des com sem­pre; sabia que si no n’hi havia prou amb la CUP, a Madrid tro­ba­rien prou ben aviat qui tingués la força necessària per fer nau­fra­gar el pro­jecte fan­tasma. Però el ciu­tadà no es mereix que se li digui des de tan altes instàncies que Bar­ce­lona no neces­sita un aero­port de pri­mer nivell.

Només era un exem­ple. Ja sé que ara em direu: quan siguem inde­pen­dents ja farem l’aero­port que ens con­vin­gui, i les roda­lies que ens cal­guin, i el port que neces­si­tem. No em val. Si algun dia Cata­lu­nya acaba inde­pen­dent ho serà en part per la seva capa­ci­tat de crear riquesa. I el port, els trens, les car­re­te­res, l’aero­port i totes les infra­es­truc­tu­res són les eines necessàries per abas­tar el nivell de desen­vo­lu­pa­ment que la nos­tra riquesa humana mereix. Això ho sabem nosal­tres i ho saben prou bé a Madrid quan des­ti­nen els nos­tres diners a poten­ciar la com­petència de la capi­tal i enfon­sar i bui­dar la resta de l’Estat que con­tro­len - “l’Espa­nya buida”.

Però tor­nem al Prat. La Ricarda, els ànecs, la bio­di­ver­si­tat… Per­doni, cada pam de ter­reny que històrica­ment hem dedi­cat a l’agri­cul­tura és un espai per­dut per als ànecs o els pas­se­rells, els esqui­rols o els sen­glars. I cada pam que hem dedi­cat al crei­xe­ment de les nos­tres ciu­tats l’hem sos­tret a l’agri­cul­tura i la rama­de­ria de pro­xi­mi­tat. Que s’han fet dis­ba­rats? Natu­ral­ment. Que hem de vigi­lar per fer-ne pocs? També. Però voleu treure les cases de la Dia­go­nal per dei­xar-hi cam­par els sen­glars? De vega­des els polítics han de sacri­fi­car la seva popu­la­ri­tat i les seves expec­ta­ti­ves elec­to­rals en favor del bé comú i del futur del país. Fa pocs dies, el pre­si­dent de França, Emma­nuel Macron, rec­ti­fi­cava públi­ca­ment i, davant la crisi energètica que ens amenaça a tots, va deci­dir allar­gar la vida de les 32 plan­tes nucle­ars fran­ce­ses més anti­gues i cons­truir-ne unes quan­tes més de potència reduïda per afron­tar el pro­blema.

A l’Espa­nya de les enques­tes i de la cor­recció política, man­te­nim aquell “nucle­ars? No gràcies” que va fer for­tuna quan –pos­si­ble­ment espan­tats per l’acci­dent de Txernòbil– tots crèiem que podíem pres­cin­dir d’una font d’ener­gia barata pro­mo­ci­o­nant les reno­va­bles. I ens man­te­nim tos­suts en la decisió sense tenir en compte que una catàstrofe com Txernòbil que es produís a França ens afec­ta­ria de ple. De manera que impor­tem l’ener­gia nuclear fran­cesa, pagant-ne el gust i les ganes i n’assu­mim els ris­cos. Men­tres­tant, com que les nucle­ars són obso­le­tes, no es dedica esforç i diners a resol­dre el pro­blema dels resi­dus, que és el real­ment greu.

I no dic que s’hagin de cons­truir més cen­trals nucle­ars, ni que cal­gui des­truir la Ricarda. Eren dos exem­ples. Dic només que els pro­ble­mes del país no poden que­dar en mans dels segui­dors de noves reli­gi­ons que crei­xen a les xar­xes soci­als. Cal que els ecòlegs i els tècnics es posin a tre­ba­llar en pro­gra­mes a llarg ter­mini, i els polítics tenen la res­pon­sa­bi­li­tat de faci­li­tar aquesta feina i l’obli­gació d’expli­car en tot moment les deci­si­ons pre­ses i les raons assu­mi­des. D’això se’n diu lide­ratge. No es tracta de seguir el ramat, sinó de con­duir-lo.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)

Compra un passi per només 1€ al dia