Audiovisual

Temps enrere apa­rei­xien, des­a­pa­rei­xen i rea­pa­rei­xien, fins a esfu­mar-se, pro­jec­tes de llei amb el propòsit d’implan­tar amb deter­mi­nació el doblatge cine­ma­togràfic al català. Les grans dis­tribuïdores (i fins pot­ser algu­nes de peti­tes) s’hi resis­tien, com també molts exhi­bi­dors del país. Es revol­ta­ven con­tra una supo­sada impo­sició (com si no ho fos que el doblatge sigui en cas­tellà en un ter­ri­tori amb una altra llen­gua com a pròpia) amb la idea que no calia (“tot­hom entén el cas­tellà”) i amb la por de per­dre espec­ta­dors (per què?) i haver-hi de posar diners, tot i que la Gene­ra­li­tat estigués dis­po­sada a finançar part del doblatge. Jo, sin­ce­ra­ment, creia que s’havia d’apos­tar més pel sub­ti­tu­lat en català, però entenc aquells que argu­men­ta­ven que es man­tin­dria una desi­gual­tat amb el cas­tellà si aquest per­se­ve­rava en el doblatge: una dis­cussió vana. També era de les que pen­sa­ven que calia donar més suport a la pro­ducció pròpia i, si podia ser, en català. Pas­sats els anys, pràcti­ca­ment no hi ha doblatge ni sub­ti­tu­lat al català. D’altra banda, la pro­ducció audi­o­vi­sual pròpia (i no diguem en català) sem­bla en vies d’extinció. Això men­tre que ara tallen el bacallà les pla­ta­for­mes digi­tals, sense cap sen­si­bi­li­tat pel català. A més, com si les rei­vin­di­ca­ci­ons polítiques dels últims anys no hagues­sin ser­vit més que per cas­ti­gar-nos com a vençuts, el govern espa­nyol té un pro­jecte de llei pel qual les pla­ta­for­mes hau­ran de finançar TVE (però cap mitjà audi­o­vi­sual públic autonòmic) i el Con­sell Audi­o­vi­sual Català quasi no tindrà com­petències. Això entre altres coses que con­tri­bui­ran a fer que, pot­ser sí, es com­pleixi la llar­ga­ment anun­ci­ada mort del català.