I ara, què?

La memòria té alguna cosa de pecu­liar. Hi ha records que ves a saber per què es fan més llu­nyans en el temps del que toca­ria, però alhora hi ha imat­ges o ins­tants que per la seva vivesa sem­bla que hagues­sin pas­sat ahir. I no és el cas. Ater­rant-ho en l’afer que ens ocupa, resulta que ja fa qua­tre anys d’aquell 2017 que ens va fer córrer tant a tots ple­gats. I fa mal dir si d’ençà ha pas­sat massa temps o massa poc perquè la situ­ació política del país s’hagi cap­gi­rat com ho ha fet. Tal­ment com un mitjó. Dis­qui­si­ci­ons al marge, qua­tre anys ja sem­bla prou marge de coll perquè l’inde­pen­den­tisme comenci a fer-se aque­lla pre­gunta que es resis­teix a fer-se de manera honesta: “I ara, què?” Una manera sin­te­tit­zada de dir quina hau­ria de ser la fórmula magis­tral per revi­ta­lit­zar un movi­ment que elec­to­ral­ment con­ti­nua exhi­bint for­ta­lesa, d’acord, però que està política­ment para­lit­zat. I, per mirar de tro­bar una res­posta, fora bo tor­nar a girar la mirada al 2017, i al seu 1 d’octu­bre. La cele­bració d’aquell referèndum va ser el propòsit com­par­tit que va per­me­tre apar­car diferències tàcti­ques, més enllà fins i tot dels límits de l’inde­pen­den­tisme més canònic, per asso­lir un objec­tiu únic i com­par­tit –que es pogués votar–, i ence­tar després un con­flicte amb l’Estat que desem­boqués en la cre­ació d’una república. El més des­co­rat­ja­dor va ser des­co­brir després que per a tot això últim, fer la inde­pendència, no hi havia ni el més mínim pla ideat, però copi­ant la res­posta ofi­cial, d’això, si de cas, ja en par­la­rem un altre dia. Però tor­nant al “I ara, que?”, es fa més que difícil ima­gi­nar quina podria ser la recepta que torni a posar el procés en marxa. Un nou 1-O? Una DUI? Un cicle de mobi­lit­za­ci­ons sos­tin­gu­des en el temps? Les pos­si­bi­li­tats són mol­tes, cert, però cap sem­bla tenir, a pri­ori, via­bi­li­tat, capa­ci­tat d’aglu­ti­nar sen­si­bi­li­tats diver­ses o de posar l’Estat en tensió, tot i que a aquest últim li cal poc per fer-ho. De fet, alguns fa qua­tre anys que hi donen vol­tes per mirar de qua­drar el cer­cle. I no hi ha manera.