En via morta

La meva filla petita agafa cada dia un tren de roda­lies per anar a l’ins­ti­tut. Des que va començar el curs, la manca de pun­tu­a­li­tat dels trens i les cons­tants incidències en el ser­vei han fet que aquesta via de trans­port públic sigui molt fia­ble: quasi sem­pre falla. Són comp­tats els cops en què ha pogut arri­bar pun­tual a l’ins­ti­tut. A la meva filla gran, que fa llar­gues esta­des als trens cada cop que n’agafa un de distància mit­jana per anar de Flaçà a Bar­ce­lona, li costa creure que, aquest tra­jecte que a ella li suposa pas­sar quasi dues hores enxu­bada al vagó, 35 anys enrere la seva mare i jo el fèiem en poc més d’una hora amb el mateix mitjà. “La claror al final del túnel la fa el tren que ve cap a nosal­tres (Robert Lowell)”, em va enviar ella per What­sApp el gloriós jorn en què va estar més de cinc hores per cobrir aquest recor­re­gut.

A la retina, hi tinc cla­vada la imatge bucòlica dels líders mun­di­als del G-20 llançant una moneda a la Fon­tana di Trevi la set­mana pas­sada. Rela­ci­ono aquesta estampa de la macro­política amb la piu­lada que el publi­cista Arnau Font té fixada al seu compte de Twit­ter, on exposa que per anar de casa seva a la feina (de Banyo­les a Salt) amb trans­port públic ha d’esmerçar 2 hores i 23 minuts, men­tre que amb cotxe par­ti­cu­lar hi està només 22 minuts.

S’han aixe­cat els peat­ges de l’AP-7. Com que no hi ha cap xarxa viària alter­na­tiva a l’AP-7, el resul­tat és que l’antiga auto­pista s’ha con­ver­tit en una via mas­si­fi­cada i de con­ducció peri­llosa. És un escàndol si, per exem­ple, ho com­pa­res amb les vies radi­als de què dis­posa Madrid.

Avui, nit de Tots Sants, plou una mica. Les car­re­te­res, com tot el país, estan des­pin­ta­des. Amb el xim-xim noc­turn hi ha car­rils que de tan des­di­bui­xats són pura­ment intuïtius. Aquesta dei­xa­desa gene­ral en l’apli­cació de mesu­res per afa­vo­rir el trans­port públic, per reduir el con­sum d’ener­gia i millo­rar la vida bàsica de les per­so­nes, és menys­te­nir la capa­ci­tat trans­for­ma­dora de la política. Gosa­ria dir que és la larva de des­cu­rança que neces­sita el tota­li­ta­risme.