Per a qui parlen els polítics?

No tot­hom sap eco­no­mia. En saben, poc o molt, els lli­cen­ci­ats en ciències econòmiques o els qui por­ten la comp­ta­bi­li­tat d’una empresa. L’eco­no­mia és una ciència no exacta i té un voca­bu­lari propi que no tot­hom entén. Una pin­tura, un lli­bre o una obra de tea­tre poden agra­dar o no, però un lli­bre sobre eco­no­mia reque­reix conei­xe­ments per enten­dre’l.

En política, el pres­su­post és una de les bases fona­men­tals de l’acti­vi­tat econòmica. Per exem­ple, el pres­su­post anual de la Gene­ra­li­tat o el de l’Estat són fona­men­tals per a l’actu­ació de l’admi­nis­tració cor­res­po­nent. Explica el que es pot i el que es vol fer amb els diners que es tenen o que es poden acon­se­guir a través d’un crèdit.

Els res­pon­sa­bles econòmics expli­quen els pres­su­pos­tos a uns par­tits polítics que tenen eco­no­mis­tes entre ells i que ente­nen el que els diuen. Ara bé, una majo­ria dels votants que els escol­ten no ente­nen del tot el que és un pres­su­post, un con­cert econòmic o qual­se­vol altra de les ope­ra­ci­ons que for­men part de les acti­vi­tats d’un òrgan de govern.

Aquest és un pro­blema greu, ja que a l’hora de votar es fa tenint en compte el que s’ha entès del pro­grama dels par­tits, que afecta el pro­grama de mol­tes con­se­lle­ries, i no pre­ci­sa­ment les econòmiques. És un pro­blema difícil de resol­dre, ja que el res­pon­sa­ble de l’expo­sició d’un pro­grama econòmic no pot fer de mes­tre d’eco­no­mia per a uns dei­xe­bles que estan rela­ti­va­ment interes­sats a enten­dre el que els diuen.

Aquesta diver­si­tat de votants, molts dels quals amb pocs conei­xe­ments econòmics, implica que una bona part d’aquests vota sobre pro­gra­mes d’impos­si­ble apli­cació. Ho hem vist a la cimera de Glas­gow sobre el canvi climàtic i ho veiem tot sovint a les Corts espa­nyo­les o al Par­la­ment de Cata­lu­nya.

La majo­ria dels pro­jec­tes reque­rei­xen diners i, si s’apli­quen a un objec­tiu con­cret, s’han de reduir els recur­sos d’un altre pro­jecte i, per tant, d’una altra con­se­lle­ria o minis­teri. Un pres­su­post es fa començant per saber amb quins recur­sos es compta i després com es repar­tei­xen aquests recur­sos. Hi ha molta gent que ho vol­dria fer a l’inrevés: veure el que convé fer, valo­rar-ho i fer-ho sense tenir en compte si es tenen els diners o no.

La des­car­bo­nit­zació, per exem­ple, no afecta Cata­lu­nya perquè no tenim mines de carbó en marxa, però en canvi repre­senta un pro­blema greu per a països com la Xina, els EUA, Ale­ma­nya i Polònia. Des­car­bo­nit­zar algun d’aquests països suposa dei­xar en atur els minai­res i crear uns pro­ble­mes energètics, indus­tri­als i soci­als que poden ser molt greus. De fet, tots els països del món tenen pro­jec­tes econòmics impor­tants per al seu desen­vo­lu­pa­ment, però que no podran rea­lit­zar fins que no tin­guin els diners. Per obte­nir-los és pos­si­ble que cal­gui aug­men­tar els impos­tos, un fet molt des­a­gra­da­ble i difícil de pair per part dels votants que no saben prou d’eco­no­mia.

Es poden posar molts exem­ples com aquest, que tenen un mateix final: per man­te­nir una esta­bi­li­tat econòmica cal ense­nyar eco­no­mia als votants o bé des­co­brir una mina d’or o de dia­mants que doni uns ingres­sos extra­or­di­na­ris amb els quals no es comp­tava. Una ter­cera pos­si­bi­li­tat és anar fent el que es pro­posa, a poc a poc i a mesura que la pro­ducció aug­menti.

No n’hi ha prou, per tant, de tenir bons polítics i bons eco­no­mis­tes als governs. Cal que els votants tin­guin conei­xe­ments per enten­dre els pro­gra­mes econòmics que cada par­tit pre­senta i que, quan votin, es fixin en els polítics que pro­po­sen solu­ci­ons cohe­rents per resol­dre els pro­ble­mes. No aporto solu­ci­ons, però suposo que n’hi ha, totals o par­ci­als.