President Pujol

Fa escas­ses set­ma­nes, i en un debat sobre el dèficit crònic de finançament de Cata­lu­nya al Palau Robert, el pre­si­dent Jordi Pujol, un assis­tent més entre el públic, va dema­nar la paraula per reba­tre algu­nes de les afir­ma­ci­ons que allà es deien. Com una figura emer­gida de les ombres, i no sense raó, venia a rei­vin­di­car el seu paper durant la Tran­sició i la cons­trucció de l’auto­no­mia.

Rei­vin­di­car el propi lle­gat. Aquesta és la qüestió. Un intent prou interes­sant van ser les interes­sants memòries redac­ta­des amb l’enyo­rat Manuel Cuyàs. D’ençà de la fi de la seva llarga etapa de pre­si­dent, Pujol ha vis­cut entre l’ostra­cisme impo­sat per l’esta­blish­ment polític autòcton i madri­leny, i una auto­re­clusió voluntària, amb certa volun­tat cris­ti­ana d’expiar els pecats pro­pis, i sobre­tot els ali­ens. El seu silenci té molt de penitència. Podríem par­lar dels supo­sats escàndols finan­cers, dels nego­cis de la seva família, encara que també del balanç agre­dolç de la seva tra­jectòria. A la pràctica, hauríem d’estar par­lant de pecats col·lec­tius (la “deixa”, com els diners eva­dits durant els anys setanta, era una pràctica habi­tual de la classe social de pro­vi­nença), o dels pecats d’una Con­vergència que, com tota maquinària de poder i influència, acaba sovint incor­rent en pràcti­ques cen­su­ra­bles. La diferència res­pecte d’altres par­tits homòlegs euro­peus (perquè, efec­ti­va­ment, CiU era un par­tit con­ser­va­dor, encara que amb cre­den­ci­als inequívoca­ment democràtiques) va ser que ha estat objecte de la repressió per la seva trans­for­mació en un espai inde­pen­den­tista. Res­pecte a la seva família, quin pare no se sent res­pon­sa­ble dels errors dels seus fills? La rea­li­tat objec­tiva és que el pre­si­dent més lon­geu de la història de la Gene­ra­li­tat res­tau­rada no s’ha lucrat mai per l’exer­cici del poder, i pro­ba­ble­ment és més pobre avui que abans d’entrar en política.

Cata­lu­nya, una nació sense auto­es­tima, ten­deix a mal­trac­tar les pròpies figu­res històriques. Qui escriu això, que mai no es va plan­te­jar votar-lo, si aplica la seva mirada d’his­to­ri­a­dor, hi veu un per­so­natge amb llums i ombres, èxits i fra­cas­sos, vir­tuts i defec­tes. Ara bé, en el balanç i l’exa­men rigorós, tro­bem quel­com que altres pre­si­dents no poden ofe­rir: la (re)cons­trucció naci­o­nal, la (re)naci­o­na­lit­zació del país en unes cir­cumstàncies difícils des d’una fra­gi­li­tat ines­ta­ble, un estil propi, i tot ple­gat des d’una per­so­na­li­tat intel·ligent i carismàtica. Curi­o­sa­ment, una de les millors tesis doc­to­rals que se li han dedi­cat (després con­ver­tida en lli­bre, Naci­o­na­lisme i auto­go­vern. Cata­lu­nya, 1980-2003); un lli­bre excel·lent, per cert) va ser redac­tada per Paola Lo Cas­cio, una de les actu­als adversàries ideològiques del cata­la­nisme.

El seu ostra­cisme civil només s’explica pel fet d’haver-se des­mar­cat de la Tran­sició. Una de les coses que s’obvien sovint del per­so­natge és que va ser un intel·lec­tual devo­rat pel polític, i que, tan­ma­teix, tenia una visió cla­ri­vi­dent sobre les coses, si ens reme­tem als seus tex­tos. Quan ja ha que­dat clar que el règim del 78 no deixa de ser la con­ti­nu­ació de l’entra­mat mafiós del fran­quisme, amb idèntics cognoms i cos­mo­vi­si­ons, el cop de puny damunt la taula li ha repre­sen­tat, a par­tir d’una ope­ració mediàtica, social i poli­cial, aquesta mena de clan­des­ti­ni­tat per­so­nal. Això és un acte d’injustícia. S’han maxi­mit­zat els seus errors i els de la seva família, men­tre es mini­mitza el de la família Borbó, amb el cap de família avui per­se­guit per diver­ses juris­dic­ci­ons, i uns nego­cis mil­mi­li­o­na­ris empa­rats en la immu­ni­tat cons­ti­tu­ci­o­nal. A tot això s’afe­geix un anti­pu­jo­lisme pro­ce­dent d’unes esquer­res de poques llums i un res­sen­ti­ment gai­rebé religiós, amb més dogma que rigor.

Pujol haurà de pas­sar pel sem­pre difícil exa­men de la història, com ja va pas­sar amb els seus imme­di­ats pre­de­ces­sors: Tar­ra­de­llas, Com­panys, Macià. Tots ells eren, com Pujol, per­so­nat­ges difícils i far­cits de clarobs­curs, amb encerts i errors, feble­ses i for­ta­le­ses. Tan­ma­teix, com ell, també van ser mal­trac­tats en vida. Pot­ser, com a deu­res que cal­dria autoim­po­sar-nos com a país hi ha pen­sar amb una mica més de rigor i objec­ti­vi­tat.