“No és això, no és això”

Ara més que mai hem de dir “no és això”, va dei­xar anar Lluís Llach dis­sabte. Perquè... oi que no era per garan­tir el català en la llei audi­o­vi­sual pel que es van posar les urnes l’1-O i es va apa­llis­sar la gent a cops de porra? Ni per nego­ciar un nou finançament que se sap que mai com­pli­ran. No és això. “Ni parau­les de pau amb gar­rots”, ni “nous bar­rots sota forma de lleis”, com la dis­so­lució il·legal del Par­la­ment i la des­ti­tució del govern de la Gene­ra­li­tat en apli­cació del 155; la inha­bi­li­tació d’un dipu­tat per ordre del TSJC per no haver reti­rat uns llaços grocs de la Pae­ria; l’ober­tura de judici oral per no res­pon­dre a l’extrema dreta en el judici con­tra l’1-O; la cen­sura de cançons, ni que el pre­si­dent Puig­de­mont, els con­se­llers Comín, Pon­satí i Puig i les exdi­pu­ta­des Marta Rovira i Anna Gabriel hagin de viure a l’exili; ni més de tres mil encau­sats. No és això, com­panys, no és això. Ni tam­poc veure com s’ataca l’escola i la llen­gua i es digui que no es pot fer res. No era això, ni haver d’anar amb el cap cot. I alguns diuen que cal espe­rar. “I espe­rem. És l’espera dels que no ens atu­ra­rem. Fins que no cal­gui dir no és això”. Però, per això “pot­ser cal ser valents altre cop i dir no, amics meus, no és això”. Com va dir Jordi Car­bo­nell (1924-2016) en el seu cèlebre dis­curs en la Diada de Sant Boi de 1976: “Encara ens cal llui­tar i pot­ser també sofrir, però som aquí per afir­mar que s’acosta l’hora de la victòria. Una victòria que no serà el resul­tat de la violència i de l’hàbil mani­o­bra dels qui són a dalt, sinó de la pui­xança que ve de baix, de la força incon­te­ni­ble de la nos­tra consciència i de la nos­tra volun­tat de poble.”