Una mirada internacional

De tant en tant, convé donar una mirada inter­na­ci­o­nal per saber com van les coses a la resta del món. I no van gaire bé, perquè les grans potències, Xina i els Estats Units, man­te­nen unes rela­ci­ons que no són enve­ja­bles. La Xina, tot i que ha acon­se­guit mol­tes coses en el ter­reny econòmic, també comença a tenir pro­ble­mes econòmics i es troba en situ­a­ci­ons difícils en el ter­reny social. Els EUA tenen ara un pre­si­dent que dona deu vol­tes a l’ante­rior. És difícil enten­dre com el país més desen­vo­lu­pat del món i el pri­mer a apli­car la democràcia arribés va esco­llir un pre­si­dent com Donald Trump. Però no sabem si Biden se’n sor­tirà, ja que té entre les mans un país amb gran capa­ci­tat, però també amb greus defec­tes, que no ha resolt: el racisme i una població amb permís gene­ral d’armes, entre d’altres. Espe­rem, en tot cas, que recu­pe­rin el seny.

Europa vol i dol, ja que estem lluny de l’estat uni­fi­cat que pre­te­nien els fun­da­dors de les pri­me­res ins­ti­tu­ci­ons euro­pees. Rússia manté una situ­ació que si no és una dic­ta­dura, poc n’hi falta. Sem­bla que tor­nem a entrar en un període de guerra freda, com el que es va viure després de la Segona Guerra Mun­dial i de què vam sor­tir no fa gai­res anys, després de la des­a­pa­rició d’un estat que es deia Unió de Repúbli­ques Soci­a­lis­tes Soviètiques (URSS). L’Amèrica Lla­tina tam­poc se’n surt de cap manera, entre pro­ble­mes de dro­gues, des­trucció de la selva amazònica, els pro­ble­mes finan­cers de l’Argen­tina, un Xile que torna a tenir un par­tit que enyora el gene­ral Pinoc­het i tan­tes altres desgràcies de l’Amèrica Cen­tral. En defi­ni­tiva, a pocs anys vista, no podem espe­rar res d’aquesta zona enorme de la Terra.

No conec el con­ti­nent asiàtic i, per tant, no puc par­lar-ne amb cap segu­re­tat. Només conec un Japó que té una gran indústria i una Índia que té una població enorme. Men­tre que a la llu­nyana Oce­a­nia tenim dos parents pro­pers com són Austràlia i Nova Zelanda. En defi­ni­tiva. Estem en un moment que no és pas de lluïment. I m’ha sor­tit en vers i tot.

Fa molt temps que demano que la solució podria ser un canvi de sis­tema econòmic, tot i que tinc consciència que reque­ri­ria una pila d’anys, però ningú no té prou valor per con­tes­tar-me, ni en vol saber res. Ales­ho­res em pre­gunto: hi ha un sis­tema econòmic con­ser­va­dor capaç d’accep­tar uns can­vis for­mals impor­tants? Què pensa el par­tit soci­a­lista, que exis­teix a tot el món, i on vol anar? És que creu que podem seguir amb el sis­tema capi­ta­lista actual? Sabem què pensa el par­tit que hi ha a l’esquerra d’aquest par­tit soci­a­lista? Ningú no creu en el soci­a­lisme pla­ni­fi­cat després de l’experiència nega­tiva de la Unió Soviètica, sem­pre, és clar, que no es vul­gui entrar en el ter­reny de les dic­ta­du­res, que n’hi ha de tota mena, però cap que asse­guri un estat econòmica­ment esta­ble i soci­al­ment just i res­pon­sa­ble. No pre­dico un món d’esquer­res radi­cals, però sí un món amb capa­ci­tat de veure les coses com són i, evi­dent­ment, un canvi només es pot veure si l’apli­quen uns estats con­ser­va­dors capaços d’enten­dre’s amb una altra mei­tat del món en què domi­nen les esquer­res.

En defi­ni­tiva, la mirada inter­na­ci­o­nal, amb pandèmia o sense, no pot ser opti­mista, i tot indica, segons el meu parer, que el món ha de fer un canvi impor­tant en el sis­tema econòmic per tal que es vagi a un món soci­al­ment més just i econòmica­ment més apte.