Parlem?

En una notícia de la tele­visió vaig sen­tir un noi que reco­nei­xia que ja no sabia par­lar. Ho con­fes­sava a propòsit de la cons­ta­tació que, sobre­tot, el jovent s’angoixa cada vegada que els sona el telèfon, l’han d’aga­far, ence­tar una con­versa i par­lar. L’hàbit de comu­ni­car-se amb mis­sat­ges de text o notes de veu és tan gran, tan fort i tan estès, que està a punt d’anul·lar allò que ens defi­neix com a éssers humans: par­lar, xer­rar, enra­o­nar, fer-la petar. Segons les dades d’un estudi que s’ha fet a uns 1.200 joves als Estats Units i que se n’ha fet ressò la Uni­ver­si­tat Oberta de Cata­lu­nya, la majo­ria dels enques­tats atri­bu­ei­xen aquesta acti­tud a una intro­missió de la inti­mi­tat. Però també i després s’ha con­tras­tat amb joves cata­lans que hi ha ansi­e­tat, inse­gu­re­tat i por a des­pen­jar el telèfon pel fet de no saber par­lar. Argu­ments i com­por­ta­ments que els con­fi­na­ments i aïlla­ments pro­vo­cats per la pandèmia han aju­dat a arre­lar en les per­so­nes, no només les joves. És molt trist veure que estem per­dent les noci­ons bàsiques de l’ésser humà, les com­petències comu­ni­ca­ti­ves. No entenc com la gent jove no es para a pen­sar que par­lar forma part del seu apre­nen­tatge. Que pot­ser ara diuen que els sem­bla una pèrdua de temps o una invasió de la inti­mi­tat, però al con­trari. Par­lar no és res més que omplir la seva caixa d’eines per ges­ti­o­nar millor el seu pre­sent i el futur més imme­diat. O què faran quan hagin d’afron­tar qual­se­vol tro­bada, con­versa, entre­vista amb algú altre? Seran uns autèntics dis­ca­pa­ci­tats perquè ja no seran capaços de par­lar, de comu­ni­car-se de viva veu. Què ho hau­ran de fer, gra­vats o per text? N’hau­ran per­dut l’habi­li­tat perquè abans hau­ran per­dut l’hàbit de fer ser­vir el llen­guatge par­lat, aquell que et per­met equi­vo­car-te i saber rec­ti­fi­car. I com­par­tir-ho amb el teu inter­lo­cu­tor, de qui pots apren­dre i que et pot aju­dar. Abans no sigui massa tard, per què no en par­lem?