Una qualitat d’ombra

La lite­ra­tura de base ter­re­nal de Josep Pla podria haver tin­gut un con­trast de pri­mera línia al mateix Pala­fru­gell de l’època de l’escrip­tor. Aquest con­tra­punt l’hau­ria encar­nat Joan Granés, nas­cut el 1905 i mort de tuber­cu­losi el 1928. Eteri, con­cep­tu­a­lista i abs­tracte en la línia del seu admi­rat Paul Valéry, Granés, que s’atri­bu­eix a si mateix una “qua­li­tat d’ombra”, ens ha lle­gat dos tex­tos: un aplec de llam­pe­ga­des pro­di­gi­o­ses titu­lat El mirall inhumà (Acon­tra­vent) i un manus­crit inèdit sobre la figura de Char­lot. Estre­meix, pen­sar que Granés va viure només 23 anys. Et mera­ve­lla, saber que Granés, mar­cat per la pobresa, una salut fràgil i una situ­ació fami­liar devas­ta­dora, en aquest lapse de 23 anys va lle­gir moltíssim, va lle­gir bé, i va ense­nyar-se llatí, anglès, francès i ale­many.

Les morts pre­ma­tu­res dels escrip­tors són sem­blants a les tom­bes de Pom­peia, que exal­ten els cos­sos pre­ci­sa­ment perquè els cos­sos ja no hi són. Només la pre­co­ci­tat cre­a­tiva sem­bla con­ju­rar la tira­nia de la bre­ve­tat d’aques­tes vides. Un dels millors trac­tats sobre la natu­ra­lesa humana és el que va escriure La Boétie als 18 anys, quinze abans de morir. Ste­ven­son va viure 44 anys. Màrius Tor­res, 32. Sal­vat-Papas­seit, 30. Només amb 30 anys de vida erràtica, Edgar Allan Poe en va fer prou per lle­gar uns con­tes immar­ces­ci­bles i eri­gits en model de gènere lite­rari. Penso en escrip­tors del quilòmetre zero de la nos­tra ànima, també morts molt joves: David Colo­mer, Xavier Carbó, Just M. Casero, Joan Badia...

“Un home que mor als trenta-cinc anys és en cada moment de la seva vida un home que mor als trenta-cinc anys”, escriu Moritz Hei­mann. Pot­ser no hi ha sin­gla­du­res literàries que hagin de ser qua­li­fi­ca­des de cur­tes o llar­gues segons la durada de la vida de l’autor. Pot­ser només hi ha esclats cre­a­tius impres­si­o­nis­tes. Són aques­tes diver­ses dates de nai­xe­ment que, com un impuls supe­rior a tota altra força, i en la nuesa essen­cial d’un únic espai i un únic temps, cons­ti­tu­ei­xen un destí, lite­rari.