L’‘amort’, al ‘juriol’ i sempre

Joan Reig ens acaba de donar un disc, Bagat­zem, que és un agra­da­ble pou de sor­pre­ses. Podria haver escrit, cer­ta­ment, un lli­bre de records o un de poe­sia. Però el de Cons­tantí és músic, de manera que ha vehi­cu­lat, com escau als de la seva con­dició, memòria i vers a través de la música (bé que aquesta ser­veix, també, de mer acom­pa­nya­ment per al reci­tat). Com que hi he xalat molt, m’agra­da­ria dei­xar-ne escri­tes algu­nes impres­si­ons.

Hi ha una bella cançó de Vin­cent Delerm, Voici la ville, que des­criu una petita ciu­tat a la riba del Sena (“immo­bile, comme elle l’était”), amb algu­nes fàbri­ques a tocar i tot el safa­reig social que es pro­du­eix en un lloc com aquell, en què els veïns no aca­ben de ser mai anònims del tot. Deu fer referència a la ciu­tat de l’autor, Évreux. M’hi ha fet pen­sar una de les cançons –una de les poe­sies– del disc de Reig, El forn, que comença dient –en la greu decla­mació de l’autor–: “Vaig cap al forn, encara tot negreja.” De seguida, la lle­tra apunta el que per a mi ha estat sem­pre un estímul per a la ima­gi­nació nar­ra­tiva: “alguna fines­tra, però, té llum”. Es tracta, doncs, d’una escena noc­turna, bé que el dia està a punt de des­pun­tar: “És l’hora de la reunió dels astres / junts tala­ien com la vida es des­vet­lla / i les fàbri­ques can­vien de torn.”

Una altra de les cançons –de les poe­sies– des­ta­ca­des del disc és la titu­lada Collita. Parla de la vida que es va escri­vint com un poema, i del poema que es va escri­vint damunt la terra com s’hi pas­sa­ria llau­rant. L’arren­cada és magnífica: “En el paper blanc cauen les parau­les / [...] des­pu­lla­des en cres­talls de carbó.” Són uns ver­sos que es refe­rei­xen amb molta gràcia a la incer­tesa de tot allò que fem amb volun­tat que per­duri: aque­lles matei­xes parau­les nei­xen “amb la por de ser esbor­ra­des per sem­pre”. El jo –que es demana: “I si tro­ben boira o glaç, al full?”– dona compte, final­ment, de l’escrip­tura sem­pre ina­ca­bada: “Quan ens des­per­tem gira­rem la plana / i tor­na­rem a escriure en el blanc erm.”

Un ‘bagat­zem’ és la manera com, al Camp, o si més no en una part del Camp, ano­me­nen un magat­zem. Joan Reig és un home extre­ma­ment curós amb les parau­les. D’ençà del dia que vaig sen­tir que cri­ti­cava l’ús de la paraula tema per refe­rir-se al que tota la vida n’havíem dit cançó, jo, si mai estic a punt de pro­nun­ciar la pri­mera, em mos­sego la llen­gua i opto, de totes pas­sa­des, per la segona. Les parau­les –dins aquest disc hi ha parau­les, no mots– diuen molt de les per­so­nes. Que puguem pro­nun­ciar –i escriure, com és el cas– juriol en lloc del pre­cep­tiu juliol (se’n diu dis­si­mi­lació, d’aquest feno­men) és un clar home­natge a la paraula viva. En canvi, que el músic, i poeta, pugui encu­nyar el neo­lo­gisme amort... això ja forma part de la cre­a­ti­vi­tat i de la ins­pi­ració. És ben interes­sant la cançó –la poe­sia– que es titula així: una tro­bada ines­pe­rada entre Eros i Thànatos en la qual el lec­tor aca­barà donant per ven­ce­dor el pri­mer. Hi ha, entre l’amor eròtic i la mort, certs ges­tos espe­cu­lars: l’entrada de la caixa al nínxol es com­para amb una fel·lació! I no és cap baja­nada, no: la cançó –la poe­sia– és fonda, i ens deixa sumits en unes cavil·laci­ons un si és no és intran­quil·les.

La mort, però, no se cir­cums­criu només a aquesta com­po­sició que acabo d’esmen­tar. Cèl·lules, posem per cas, aborda l’amenaça del càncer, davant la qual el músic es rebel·la: “De què us ser­veix la lluita si moriu? / Pot­ser sen­zi­lla­ment la vida ens mata.” Passa com amb la mort d’un fami­liar, en la cançó –en la poe­sia– ante­rior a aque­lla, la ja citada Juriol: “Res­pira, perquè no et venci el dolor / Vida, perquè hi ha més mar i un nou port.” En l’escrip­tura de totes aques­tes cançons –o poe­sies– hi ha alguna cosa d’atàvic. I una expressió extrema, gai­rebé agònica, que crida l’atenció: “L’amarg calze del dolor, / quan declini la fos­cor, / a trenc d’alba asse­de­gats / ens l’hem de beure ple­gats” (Comiat). La peça final, Tur­ment, fa: “T’intu­eixo en el dolor [...] / entro dins la carn ferida / fins a tocar os per veure / si apa­reix en el mirall / el teu ros­tre o el teu cos.” Ver­sos que, ves per on, m’han recor­dat aquells cucs de Fer­ra­ter que, tot fent un sopar fred amb el cos del poeta, havien de tro­bar “un regust de tu” (això és, el d’una deter­mi­nada amant).