El boig de la ciutat

L’any 1989, un dels grans èxits de Sopa de Cabra va ser El boig de la ciu­tat. Quin jove no can­tava ale­gre­ment i a tot drap “Soc el boig de la ciu­tat, tu em vas matar...”. Ara, més de 30 anys després, no sé si és una impressió meva, però m’atre­vi­ria a dir que fa mitja por cami­nar pel car­rer quan et topes un dia rere l’altre amb més d’un a qui li falta un bull.

Diuen que Girona és el lloc bucòlic per excel·lència, allu­nyats de l’estrès que gene­ren les grans capi­tals. Pot­ser anys enrere era així, quan encara can­tar la lle­tra de Sopa era naïf. Ara, en canvi, tota la lle­tra pren sen­tit. Dues esce­nes que he vis­cut en dos dies seguits m’ho con­fir­men. La pri­mera: un cap­ves­pre estava en un pas zebra espe­rant poder pas­sar. Quan final­ment es para un cotxe, vaig a fer el gest de donar-li les gràcies i m’adono que el cotxe del dar­rere venia tan acce­le­rat que no li donava temps a fre­nar al seu dar­rere. Tot va pas­sar en uns segons: alço els braços per avi­sar de la immi­nent col·lisió, el cotxe des­bo­cat comença a fer cops de volant fins que mira­cu­lo­sa­ment queda fre­nat a un mil·límetre del vehi­cle del davant. Quan em miro el pri­mer con­duc­tor amb la idea que tots ens hauríem espan­tat alhora, em trobo que aquest m’estava cri­dant i fent ges­tos pro­vo­ca­dors cap a mi. Es va creure que l’escri­das­sava! La seva reacció impul­siva i vio­lenta no el va dei­xar veure el que real­ment estava suc­ceint.

Segona escena: l’endemà mateix surto d’una botiga i començo a cami­nar car­rer amunt. Just em passa pel cos­tat un vehi­cle força acce­le­rat (un altre!) i gira sense reduir la velo­ci­tat a la dreta. En aquell moment una pare­lla d’avis cre­uava el car­rer i pot­ser l’home devia incre­par-li alguna cosa. La qüestió és que en uns segons es va sen­tir una fre­nada seca, un cop de porta i, quan giro el cap, veig de lluny que el cotxe s’havia atu­rat i n’havia sor­tit una jove que va començar a cri­dar i a amenaçar l’avi. Puc dir que la bara­lla ver­bal, que va durar força estona, no va bai­xar de to en cap moment. La noia va començar a vomi­tar de manera des­con­tro­lada parau­les tan boni­ques com “A mi ningú m’insulta, que ets un vell. More’t aquí mateix. Això has de fer!: morir-te!”. Estava fora de si i va aca­bar esve­rant el pobre avi, que per un moment vaig creure que tin­dria un sotrac i real­ment aca­ba­ria dei­xant-nos. Esperpèntic.