El gran Rodríguez Zapatero

Tot­hom sap que José Luis Rodríguez Zapa­tero va pren­dre el pèl a Josep-Lluís Carod-Rovira. El líder dels repu­bli­cans va empren­dre a començament de legis­la­tura un ensu­crat viatge de novençans amb el pre­si­dent espa­nyol. Eren els temps en què els inde­pen­den­tis­tes pro­cla­ma­ven que ini­ci­a­ven el viatge fede­ral amb el PSOE, al qual ofe­rien "la dar­rera opor­tu­ni­tat". N'han vin­gut unes quan­tes més després i sem­bla que encara en vin­dran més. Zapa­tero va res­pon­dre dei­xant anar pes quan li va con­ve­nir -pes repu­blicà, no cal dir-ho- i ajus­tant un nou idil·li aquesta vegada amb Artur Mas. Poc va durar la segona lluna de mel. Després de les elec­ci­ons cata­la­nes i quan els con­ver­gents van cons­ta­tar que a Cata­lu­nya -només a Cata­lu­nya- el PSC fa tant de cas a Zapa­tero com a Rajoy, l'amor es va tren­car com un mirall. Mas encara es queixa amar­ga­ment de la trampa que li va parar Zapa­tero, hàbil vene­dor de cases d'altri. El ter­cer enves­cat havia estat Pas­qual Mara­gall. Tot­hom s'ho ima­gi­nava, però l'expre­si­dent ho negava amb con­tundència. El com­pany Zapa­tero li havia promès el fede­ra­lisme, la com­pli­ci­tat amb Esquerra i la Seca i la Meca. Al final, no només li va girar el tos, sinó que el va liqui­dar per rema­tar la feina. Molt bé. Aquest, senyors i senyo­res, és el gran Zapa­tero. Hou­dini, al cos­tat del mes­tre fi, faria d'apre­nent de brotxa grossa. La part més bèstia de tota la història és que a Cata­lu­nya hi ha gent -molta gent- que encara riu al pre­si­dent espa­nyol totes les gràcies. No és "mal menor", sinó síndrome d'Esto­colm agut. I els par­tits cata­lans que s'han sen­tit enre­dats pel gran tri­ler con­ti­nuen donant-li la majo­ria par­la­mentària que neces­sita perquè se'ls torni a rifar quan li con­vin­gui. "És que el PP és pit­jor", diuen els ange­lets.