Marxa Verda a La Moncloa

Sota les sen­zi­lles ten­des dels refu­gi­ats als cam­pa­ments de Tin­duf, en la Hamada alge­ri­ana, la més gran des­es­pe­rança, l’aban­do­na­ment –i la traïció– defi­ni­tius, fins al punt que algú ha dit que la Marxa Verda que va sor­tir del Mar­roc el 6 de novem­bre del 1975 ha arri­bat aquest 28 de març del 2022 a La Mon­cloa; quina tris­tesa per la part que ens toca, si és que la tris­tesa servís per a alguna cosa! La notícia ja la saben: el govern espa­nyol ha reco­ne­gut la sobi­ra­nia del Mar­roc damunt del Sàhara –diu que l’auto­no­mia és la pro­posta més seri­osa, rea­lista i creïble per posar fi al con­flicte– bo i incom­plint la reso­lució 690 de les Naci­ons Uni­des que pro­pugna un referèndum d’auto­de­ter­mi­nació. Pri­mer de tot un apunt històric: la des­clas­si­fi­cació dels docu­ments de la CIA revela l’interès que tenien els EUA a domi­nar la província número 53, el Sàhara Occi­den­tal, tan rica en mine­rals i valu­osa estratègica­ment, de manera que es va ins­ti­gar la invasió refe­rida al prin­cipi i es va dis­po­sar de la infor­mació con­fi­den­cial del príncep Borbó, ama­tent a man­te­nir el favor ame­ricà quan la mort de Franco el con­vertís en rei. I ara? Ara qui pro­tes­tarà? A Sánchez li va obrir camí Trump –a canvi el Mar­roc segellà la seva amis­tat amb l’Israel que mas­sa­cra pales­tins– i la real­po­li­tik regi­o­nal el fa cap­tiu d’un règim que l’extor­si­ona amb la immi­gració –sem­pre jugant amb les per­so­nes–. Cap­tiu fins al punt de vul­ne­rar el dret inter­na­ci­o­nal i negar la pròpia res­pon­sa­bi­li­tat política com a potència admi­nis­tra­dora? Fins al punt d’abai­xar el cap simu­lant acords bene­fi­ci­o­sos per als pobles? No pas en el meu nom.