Hergé diu

Els grans per­so­nat­ges de la cul­tura popu­lar solen crus­pir-se els seus cre­a­dors. Drácula a Bram Stoker. Sher­lock Hol­mes a Conan Doyle. James Bond a Ian Fle­ming. I, tal com calia espe­rar, Tintín a Hergé. Algú sap què pen­sava Hergé, posem per cas, del tre­ball o de la medi­o­cri­tat, dels cot­xes elèctrics o de la música pop? Perquè us en feu una idea he pre­pa­rat una selecció de con­fes­si­ons mínimes. Les he tret de les con­ver­ses que Hergé va tenir amb Numa Sadoul entre l’octu­bre de 1971 i el gener de 1972.

Abs­tracció. “Sóc un apas­si­o­nat de l’art abs­tracte. Pot­ser ha estat una mena de com­pen­sació, ja que el meu tre­ball al llarg de qua­ranta anys no ha pogut ser més figu­ra­tiu... Crec que es pot som­niar o medi­tar millor davant d’un qua­dre abs­tracte que davant d’una pin­tura figu­ra­tiva”.

Accep­tar. “Pro­curo accep­tar-me tal com sóc. Pot­ser és el més impor­tant de l’existència: acon­se­guir viure en pau amb un mateix. Aquest és el gran pro­blema”.

Bes­sons. “Sóc Bes­sons i la meva tendència és escol­tar els pros i els con­tres. Ser més obser­va­dor que actor. En qual­se­vol con­flicte, fins i tot si m’afecta de manera per­so­nal, sem­pre m’esforço a bus­car la veri­tat i a escol­tar aten­ta­ment el meu inter­lo­cu­tor”.

Cotxe. “Estic con­vençut que anem cap al cotxe elèctric. Estic con­vençut que ja exis­teix de manera vir­tual, que els engi­nyers ja han desen­vo­lu­pat pro­jec­tes rea­lit­za­bles. Però men­tre hi hagi petroli... Ima­gi­neu-vos que sou pro­pi­e­ta­ris de pous de petroli i que, de cop i volta, us amenaça el cotxe elèctric!”

Cre­a­ti­vi­tat. “No hi ha cosa més des­mo­ra­lit­za­dora que un pas­seig pels car­rers d’Ate­nes, car­rers on hom pen­sa­ria tro­bar-hi cre­a­ti­vi­tat, bellesa, inven­tiva... Doncs, res de res: això dóna la tem­pe­ra­tura d’una ciu­tat, d’un país. A París, a Roma, a Lon­dres, per con­tra, hi ha una mena de cul­tura que s’expressa a través de les boti­gues i dels objec­tes que s’hi expo­sen”.

Esta­bi­li­tat. “De manera ingènua jo creia que en arri­bar als qua­ranta un home ja hau­ria tro­bat l’esta­bi­li­tat per a la resta de la vida. Després vaig pen­sar que això pot­ser pas­sava als cin­quanta. I després vaig pre­gun­tar-me si no seria cap als sei­xanta que arri­ba­ria aquesta esta­bi­li­tat. I quan dic esta­bi­li­tat, vull dir savi­esa. ¡Però no s’hi arriba mai a aquesta maleïda savi­esa! Començo a pen­sar que no hi arri­baré ni tan sols als setanta, si Déu em dóna vida, ni tam­poc als vui­tanta”.

Música. “No he rebut cap edu­cació musi­cal i ho lamento. Això no és obs­ta­cle perquè valori la música clàssica. Satie, Debussy m’agra­den molt. M’entu­si­asma el jazz i, sobre­tot, la música pop amb el seus sons i rit­mes actu­als”.

Medi­o­cri­tat . “Avui els mass media, els dia­ris, la ràdio la tele­visió o el cinema poden ser ampli­fi­ca­dors de la medi­o­cri­tat”.

Ordre. “Detesto el desor­dre i la con­fusió, és cert. Des d’aquest punt de vista tinc un cos­tat burgès molt pro­nun­ciat: m’agrada l’ordre a casa meva, a les meves idees i, a més, sóc pre­vi­sor. Per tant, m’interessa més el pre­sent i el futur que no pas el pas­sat”.

Qua­li­tat. “A mi no m’agrada allò que podem defi­nir com a barat. Ni en les per­so­nes, ni en els sen­ti­ments, ni en els objec­tes. Enten­guem-nos, això no sig­ni­fica que per a mi només tin­guin valor els mar­bres rars, o les fus­tes pre­ci­o­ses. No, un sim­ple pot de ceràmica pot ser bonic. Un vell moble de roure pot ser molt bonic. Sóc sen­si­ble a la qua­li­tat. I hi ha per­so­nes de qua­li­tat de la mateixa manera que hi ha objec­tes de qua­li­tat”.

Tre­ball. “Us asse­guro que el meu tre­ball és de rellot­ger. De rellot­ger o de bene­dictí. O de rellot­ger bene­dictí”.