La maleta de sempre

Fa uns anys, el peri­o­dista Bru Rovira em va reco­ma­nar la lec­tura de Tri­este, un lli­bre col­pi­dor de l’escrip­tora cro­ata Dasâ Drn­dic (1942-2018) que té com a fil con­duc­tor la recerca d’una dona del seu fill (fruit de la relació amb un nazi) des­a­pa­re­gut a finals de la II Guerra Mun­dial: el pro­jecte Lebers­bon no només va crear cen­tres on dones àries esta­ven a dis­po­sició per ser fecun­da­des per homes aris, sinó que també va segres­tar cri­a­tu­res per for­nir la raça supe­rior. El lli­bre recull múlti­ples tes­ti­mo­nis de l’exter­mini per­pe­trat pels nazis, i fa pre­sent que als afo­res de Tri­este va ins­tal·lar-se un forn cre­ma­tori a l’antic molí arros­ser de San Sabba.

Recent­ment, Bru Rovira va tenir la gen­ti­lesa de dur a la Uni­ver­si­tat de Girona una pel·lícula que, fent-se ales­ho­res visi­ble a un grup d’estu­di­ants, ha rea­lit­zat amb el seu fill, Oriol Rovira, amb imat­ges enre­gis­tra­des durant un viatge en auto­ca­ra­vana per llocs mar­cats pels crims i les feri­des per­du­ra­bles de la guerra dels Bal­cans que el peri­o­dista va cobrir fa quasi trenta anys. Bru Rovira hi aporta la nar­ració oral i així, d’una manera sòbria i essen­cial, una memòria de l’hor­ror i del dolor d’uns llocs on apa­rent­ment la vida ha reprès la nor­ma­li­tat. Oriol Rovira ha creat la nar­ra­tiva cine­ma­togràfica amb unes imat­ges qui­e­tes (a excepció d’aque­lles roda­des des de dins de l’auto­ca­ra­vana en marxa) amb el propòsit de con­vi­dar a pen­sar i a fer visi­ble en els ulls de la ima­gi­nació, a través de la memòria dels fets, l’hor­ror patit en aquells llocs. Façanes amb l’empremta de la metra­lla i, posem per cas, només un senyal que indica “Hos­pi­tal” men­tre la veu en off de Bru Rovira explica: “Abans de la guerra, Vuko­var era una ciu­tat on con­vi­vien ser­bis i cro­ats; l’agost de 1991, l’exèrcit iugos­lau i els para­mi­li­tars ser­bis van entrar-hi després de set­ma­nes de bom­bar­de­jos; la ciu­tat va que­dar des­truïda; al soter­rani de l’hos­pi­tal, hi havia 200 ferits que llui­ta­ven entre la vida i la mort, tots van ser assas­si­nats”.

‘Tri­este-Tes­SalÒnica’ és el nom del film, que, pre­sen­tat l’any pas­sat al Fes­ti­val de Màlaga, té pen­dent posar-se en cir­cu­lació. Amb el desig que això sigui pos­si­ble aviat, he vist com­mo­guda (pen­sant, de manera ine­vi­ta­ble, en la guerra actual a Ucraïna) aquest docu­men­tal, que comença amb unes imat­ges que mos­tren unes vies de tren, men­tre a prop hi pas­sen unes per­so­nes que podrien ser refu­gi­a­des, i acaba a Tes­salònica, un d’aquells llocs d’Europa on ha arri­bat recent­ment gent fugint de guer­res, com ara la de Síria, sense tro­bar sovint l’aco­lli­ment que hau­rien de rebre. Ales­ho­res, men­tre les imat­ges mos­tren les aigües del port grec al mar Egeu, Bru Rovira explica: “Un dia de l’hivern de 1939, al camp de con­cen­tració de la platja d’Arge­lers, un refu­giat espa­nyol va llançar-se al mar car­re­gant amb la seva maleta. “Me’n vaig a Amèrica”, va cri­dar als seus com­panys men­tre començava a nedar. Al cap d’unes hores, la maleta va aparèixer, solitària, a la platja. Era la maleta de sem­pre; la de la nos­tra guerra civil; la del forn cre­ma­tori del molí arros­ser de San Sabba; la de les guer­res iugos­la­ves; la dels refu­gi­ats, de l’Ori­ent i d’Àfrica, que hem tro­bat durant aquest viatge de Tri­este a Tes­salònica.”

Van emer­gint, doncs, capes de la Història en aquest docu­men­tal que, com pot supo­sar-se, també parla del forn cre­ma­tori de San Sabba, con­ver­tit en un museu a prop del qual hi ha un super­mer­cat d’una cadena ale­ma­nya. Podria comen­tar mol­tes altres coses d’aquest viatge que trans­corre per Vuko­var, Kra­jina, Sara­jevo, Sre­bre­nica i Mitro­vica, entre altres llocs. Però només em resta espai per a una. Bru Rovira recorda que a l’Escala hi viu el seu amic Boban Minic, que, durant el setge de Sara­jevo, va llui­tar en defensa de la dig­ni­tat dels seus veïns amb l’arma que més estima: la paraula i els micròfons de Radio Sara­jevo. La veu en off hi afe­geix: “Després de quasi mil dies de guerra, va acon­se­guir fugir de la ciu­tat i va refu­giar-se a l’Escala. Diu Boban que l’Escala té el mateix nom­bre d’habi­tants que van ser assas­si­nats a Sara­jevo durant la guerra, uns 11.000. A vega­des, quan pas­seja pel poble, té la il·lusió (o l’al·luci­nació) que troba els éssers esti­mats que va per­dre a la seva ciu­tat natal.” La seva ger­mana petita, Jar­danka, és una de les sei­xanta per­so­nes assas­si­na­des quan una bomba va escla­tar al mer­cat de Sara­jevo.