‘Cantinflear’

Ja em per­do­na­ran els ente­sos lingüístics, que en aquest país nos­tre en tenim molts, per uti­lit­zar de titu­lar un mot en cas­tellà, puix que no n’he tro­bat la tra­ducció, i sos­pito que l’Ins­ti­tut d’Estu­dis Cata­lans encara no l’ha traduït. Però si els tra­du­eixo el que diu del mot el dic­ci­o­nari espa­nyol, segur que ho enten­dran per­fec­ta­ment. Diu això, de can­tin­flear: “Par­lar o actuar de forma xim­ple i incon­gru­ent i sense dir res de subs­tan­cial.” Sí, aquesta acti­tud va dedi­cada al dis­curs polític català dels dar­rers anys, perquè, sal­vat l’error, la gran majo­ria dels dis­cur­sos que sento els trobo una còpia per­fecta. I haig de dir que alguns, pot­ser la majo­ria, és perquè volen par­lar de coses que no conei­xen i neces­si­ten uns minuts de glòria sense ado­nar-se que és una des­con­si­de­ració inac­cep­ta­ble vers els que l’escol­ten. I els altres, que sí que tenen conei­xe­ment i podrien tenir dis­curs, l’uti­lit­zen per sor­tir d’una situ­ació com­pro­mesa política­ment i per la seva falta de valen­tia per dir la veri­tat i uti­lit­zen com a recurs aquest sis­tema. I con­ti­nua sent una des­con­si­de­ració. Obser­va­ran com els polítics quan dei­xen el càrrec i se sen­ten alli­be­rats, par­len més clar. I quan em fan aquest tri­pi­joc dis­cur­siu, em sento esta­fat. No puc fer-hi més.

Per poca anàlisi crítica que un tin­gui i senti expres­si­ons com: “som república”, “cul­mi­nar el man­dat de l’1-O”, “acti­var la DUI”, per posar uns lemes de totes ban­des, ho hem d’inter­pre­tar com una estafa, espe­ci­al­ment quan des del poder els fets no els acom­pa­nyen.

Sos­pito molt bé què amaga tot aquest dis­curs, i no és altra cosa que una manca de valen­tia per dir-nos clara­ment que avui per avui la inde­pendència va per llarg, i si ho digues­sin així de clar, les heme­ro­te­ques i les fono­te­ques són molt traïdores per als incon­sis­tents.

Atès que par­lar del govern del 52% ara ja és can­tin­flear, els hauríem d’exi­gir que tre­ba­llin dili­gent­ment i efi­ci­ent­ment pel dia a dia i pre­pa­rin el país per a demà i els seus dis­cur­sos siguin con­gru­ents, subs­tan­ci­o­sos i raci­o­nals, i vagin per­fec­ta­ment sin­cro­nit­zats amb els fets.

El PSOE no con­creta una nova data per a la taula de diàleg i dona per aca­bada l’etapa de con­fron­tació. Recor­dem que la dar­rera reunió es va fer el setem­bre de l’any pas­sat, i sense cap avenç. Han estat unes can­tin­fle­a­das espec­ta­cu­lars; però de la banda nos­tra de la taula, sem­bla tal­ment com si ja els anés bé aquest dis­curs. De fet, el dis­curs del PSOE és molt per­vers perquè rela­ci­ona la urgència de la nego­ci­ació amb la con­flic­ti­vi­tat, i aquesta asso­ci­ació, per a qual­se­vol que tin­gui uns mínims prin­ci­pis democràtics, col­peix perquè demos­tra un nivell democràtic molt baix. De la part cata­lana també hem fet el pas­se­rell, ja sigui per incom­petència o per l’enllu­er­na­ment de tre­pit­jar moqueta, perquè ens han por­tat en una situ­ació d’irre­llevància, i amb gent així, si vas a nego­ciar i no tens força nego­ci­a­dora, no nego­cies; t’impo­sen. És el que li va pas­sar a Gabriel Rufián amb el català. Ens va dir: “Hem d’apro­fi­tar la força nego­ci­a­dora dels pres­su­pos­tos gene­rals de l’Estat, perquè no s’escapi la pro­tecció del català.” Doncs bé, el català es va esca­par, i van votar els pres­su­pos­tos.

Sap greu que amb el poten­cial que té Cata­lu­nya, sem­bla que només el saben uti­lit­zar per crear grans esde­ve­ni­ments efímers i ens enllu­er­nem massa amb la mag­ni­ficència de pro­jec­tes com uns pos­si­bles Jocs Olímpics d’hivern i unes rega­tes de la copa d’Amèrica. Ambdós esde­ve­ni­ments, que tenen una gran rellevància mediàtica i pot­ser econòmica (d’això no n’estic tan segur) podrien esde­ve­nir com un deco­rat per ama­gar-nos molts dèficits de gestió. És sos­pitós que l’anunci de la can­di­da­tura de la copa d’Amèrica de vela coin­cidís amb l’anunci de la ins­tal·lació de la fàbrica de bate­ries elèctri­ques per a cot­xes a Sagunt. I d’aquest fet, que Bar­ce­lona i per Cata­lu­nya, era una can­di­data potent pel fet de tenir la Seat d’ava­la­dor, es va esfu­mar i encara estem espe­rant una expli­cació del con­se­ller d’Empresa i Tre­ball, Roger Tor­rent, de com van anar la nego­ci­ació i on vam fallar. Per a Cata­lu­nya i per al nos­tre futur, era molt més impor­tant aquesta fàbrica que els Jocs Olímpics i la regata jun­tes. La resta és can­fin­flear.