Santa innocència

Eren altres temps quan els nois jugàvem a pren­dre mal amb el fut­bol men­tre les noies eren més de gomes. En aquest ritual, de tant en tant es repe­tia un ins­tant en què enmig d’un mareo —ara n’hi diuen rondo— un com­pany mar­xava amb l’orgull ferit fart de no olo­rar la pilota. L’enra­bi­ada, però, no solia allar­gar-se més de tres quarts d’hora. Més o menys això és el que fa aquests dies l’inde­pen­den­tisme amb l’enre­nou dels espies: fer-se molt l’enfa­dat i visu­a­lit­zar-ho dient no al Congrés o posant al con­ge­la­dor la taula de diàleg, un gest, aquest últim, que l’únic que pro­voca a Pedro Sánchez és alleu­ge­ri­ment, però en fi... Ningú nega que el Cata­lan­gate no sigui greu. No va d’això, la cosa, com tam­poc va de qui, com i quan es van tafa­ne­jar els mòbils d’una sei­xan­tena de sos­pi­to­sos habi­tu­als. La qüestió va d’aquell moment en què pas­ses de jugar amb la cana­lla a fer-ho amb els grans, i ho fas en aque­lles lli­gues en què ja no valen ni con­tem­pla­ci­ons ni rebe­que­ries perquè al davant tens cen­trals expe­di­tius que no per­do­nen i fan volar els col­zes a cada pilota divi­dida. És per­vers, des­a­gra­da­ble i fins i tot immo­ral, sí, però en esfe­res com les de l’alta política, les regles són les que són. Sobre­viure en un fan­gar. Perquè tots els estats, tots, tenen una línia ver­me­lla que mai dei­xen tras­pas­sar: la de posar en risc la seva inte­gri­tat ter­ri­to­rial. I si no, pre­gun­tin als cor­sos com els va amb França. L’única diferència, pot­ser, és que els espa­nyols són tan mal­des­tres, tant, que els aca­ben enxam­pant gai­rebé sem­pre, men­tre que altres governs més espa­vi­lats saben man­te­nir les seves cla­ve­gue­res a rat­lla allà on toca: sota terra. I enten­dre que el poder fun­ci­ona així no vol dir jus­ti­fi­car-ho, que ningú s’erri. Per tant, volem creure que l’inde­pen­den­tisme tot això s’ho olo­rava i estava pre­pa­rat perquè l’espi­es­sin –quan tri­ga­rem a sen­tir alguns dels àudios, molt o poc?– per bus­car-li el tur­mell. Perquè després de tot allò vis­cut, presó inclosa, innocències les jus­tes, i tots ple­gats ja hau­rien de tenir clar a què s’està jugant i, sobre­tot, con­tra qui.