La reforma de la reforma

Avui, 1 de maig, és el dia ideal per recor­dar que els tre­ba­lla­dors cata­lans patim, per par­tida doble, un règim labo­ral ins­tau­rat pel govern del PP i maqui­llat super­fi­ci­al­ment per PSOE i Podem per només un vot i encara per l’error d’un dipu­tat del PP.

Així doncs, tre­ba­lla­dors, siguem cons­ci­ents que els con­ve­nis col·lec­tius esta­tals con­ti­nuen pre­va­lent per sobre dels autonòmics, i això impe­deix coses tan bàsiques com ara tenir en compte el cost de la vida en aquell ter­ri­tori a l’hora de pac­tar els sala­ris als con­ve­nis d’empresa. Un fet que, evi­dent­ment, per­ju­dica els tre­ba­lla­dors de Cata­lu­nya, on el cost de la vida és clara­ment més alt que la mit­jana espa­nyola: un salari digne a Extre­ma­dura pot ser indigne a Cata­lu­nya. Però això no s’ha tocat en la reforma de la reforma labo­ral: el que pre­val sem­pre és el salari pac­tat als con­ve­nis col·lec­tius d’aquesta Espa­nya de cafè per a tot­hom.

I com aquest exem­ple, molts més: la Gene­ra­li­tat no pot auto­rit­zar expe­di­ents de regu­lació per aco­mi­a­dar tre­ba­lla­dors quan una empresa el pre­senta (sí que ho podia fer abans de la reforma del PP del 2012), ni tam­poc pot llui­tar con­tra l’abús dels con­trac­tes a temps par­cial, ni fer polítiques pròpies en matèria labo­ral. Si hi ha un dia inter­na­ci­o­nal al calen­dari que tots els tre­ba­lla­dors ens hauríem de mobi­lit­zar és aquest, perquè, al cap i a la fi, exer­cir el dret de mani­fes­tar-se ha estat, al llarg de la història, el dret fona­men­tal que ha obert la porta a recla­mar molts altres drets als quals no volem renun­ciar. Avui nosal­tres tenim un doble motiu per fer-ho: com a tre­ba­lla­dors i com a cata­lans.