Drets conquerits (o no)

La prova que les dones no podem abai­xar mai la guàrdia és que drets que havien estat con­que­rits, com el d’avor­tar legal­ment als EUA, poden ser arra­bas­sats en qual­se­vol moment, encara que hagin pas­sat cinc dècades. Les majo­ries con­ser­va­do­res a les ins­ti­tu­ci­ons, com ha estat el cas del Tri­bu­nal Suprem ame­ricà, no tenen cap pro­blema de revo­car dècades de drets con­que­rits. I això també ser­veix per ser cons­ci­ents de la fra­gi­li­tat de la reforma de la llei de l’avor­ta­ment que està fent el govern espa­nyol per ampliar els drets repro­duc­tius de les dones.

No vull treure mèrit a la feina d’Irene Mon­tero perquè qual­se­vol pas que s’acon­se­gueixi serà una con­questa, però una con­questa tan rever­si­ble que una altra majo­ria política al govern espa­nyol la pot tom­bar d’una bufada. O més fàcil encara, no cal ni que canviï el govern: a l’actual llei de l’avor­ta­ment de 2010 el Par­tit Popu­lar hi va pre­sen­tar recurs al Tri­bu­nal Cons­ti­tu­ci­o­nal fa 12 anys, i això vol dir que, si els jut­ges ho volen, pot peri­llar el dret a l’avor­ta­ment a l’Estat espa­nyol.

Com si no fos evi­dent que pro­hi­bir l’avor­ta­ment no l’eli­mina, sinó que con­demna les dones a avor­tar clan­des­ti­na­ment, amb el risc per a la seva vida que això suposa. Avui, als Estats Units, recla­men l’avor­ta­ment les netes de les dones que el van acon­se­guir i cele­brar. És un pas enrere tan dramàtic que ens recorda que no podem donar res per gua­nyat, que si tenim un dret és perquè, en un moment donat, acti­vis­tes incan­sa­bles i legis­la­dors sen­sats ho van acon­se­guir. Però amb la mena de legis­la­dors que ocu­pen algu­nes ins­ti­tu­ci­ons avui, hem de ser cons­ci­ents que en qual­se­vol moment ho podem tor­nar a per­dre tot.