Víctimes de poc ús

L’Estat és un invent d’una vora­ci­tat ter­ri­ble, abso­luta, que ens acom­pa­nya des de les pri­me­res hores de vida fins una mica més enllà de la mort.
Ahir, Edu­ard Mas, des de Bil­bao, ens expli­cava com eren i què feien les dues per­so­nes que van morir en l’atemp­tat del Iemen. Una d’elles era un home com­promès amb l’euskera, un viat­ger que havia mili­tat amb els poli­mi­lis i havia estat refu­giat a Euskadi Nord. L’altra era una jove que s’auto­de­fi­nia com a mot­xi­llera, molt cone­guda per haver par­ti­ci­pat en un con­curs de la tele­visió pública basca. Les vícti­mes cata­la­nes també eren per­so­nes molt acti­ves soci­al­ment i la majo­ria esta­ven vin­cu­la­des al món de l’ense­nya­ment a les comar­ques de Girona.

Ja no hi són. Les famílies, els amics, els veïns dels seus pobles els han per­dut per sem­pre. No hi ha res a fer. Però sí que es podia mirar d’alleu­jar, ni que fos una mica, el pati­ment de les per­so­nes que havien de rebre els seus cos­sos. Perquè, ¿era impres­cin­di­ble que l’avió que els por­tava aterrés a Madrid? ¿No podia haver-ho fet a Bar­ce­lona i, tot seguit, a Bil­bao? ¿Era neces­sari que els seus fami­li­ars s’hagues­sin de des­plaçar a 600 quilòmetres per, després, tor­nar amb els taüts?

Com saben que les per­so­nes que van morir al Iemen hau­rien vol­gut tot això? Quin fami­liar havia dema­nat que, ja a la tarda, i encara a Madrid, els hagues­sin de visi­tar els prínceps d’Astúries i la vice­pre­si­denta pri­mera del govern espa­nyol en un hotel? Això els va con­so­lar? ¿O hau­rien pre­fe­rit no haver-se de des­plaçar des de Banyo­les o Zarautz fins a Madrid?

El cotxe bomba del Iemen no ha cau­sat cap mena de polèmica política. I, en fi, tinc la sen­sació que ha des­a­pa­re­gut tan ràpida­ment de l’actu­a­li­tat, perquè ni els assas­sins ni les vícti­mes no eren gaire apro­fi­ta­bles per a l’Espa­nya visigòtica. El que no puc enten­dre és que ni així l’Estat no els hagi vol­gut dei­xar en pau.