Dues cares del luxe

A vega­des ens agrada fer vida de rics sense saber-ne. A Madrid, en un viatge de fa poc, ens allotjàvem en un hos­tal a l’altura de les nos­tres pos­si­bi­li­tats, però les des­afiàvem cada nit anant a pren­dre l’últim vi al Palace. Un segle enrere, m’ima­gino que no ens hi hau­rien dei­xat ni entrar, però ja fa temps que la riquesa ha sofis­ti­cat el camu­flatge i podíem pas­sar per uns cli­ents una mica dis­trets, excepte que pot­ser allargàvem més del compte l’única con­su­mició que ens podíem per­me­tre i ens cruspíem el plat sen­cer de canapès de cor­te­sia. La segona nit em vaig ado­nar que a les altres tau­les a penes els toca­ven, com si for­mes­sin part del deco­rat, junt amb les buta­ques de pell, les mot­llu­res i els enta­pis­sats, i aque­lla atmos­fera de club anglès, llus­trosa però fati­gada com l’anca d’un cavall. El luxe, si no hi per­tanys, pot embri­a­gar-te, però no t’abraça, no t’acull. Al bar del Palace només s’hi escar­xo­fa­ven els rics de debò, a vega­des amb un des­men­ja­ment que fre­gava la imper­tinència. El diner té incli­nació a ser, a més de pre­po­tent, bas­tant mal edu­cat. El cas és que, al cap de poc de tor­nar de Madrid, hem anat con­vi­dats a la Gavina de s’Agaró, un altre hotel de gran luxe que s’ha resis­tit, de tota manera, a des­pren­dre’s de la deno­mi­nació d’hos­tal per seguir hono­rant els dons de l’hos­pi­ta­li­tat. Tam­poc és el nos­tre món, però en les for­mes s’hi assem­bla i fins i tot t’abraça. Aquí el luxe és que Gon­zalo Valero, l’advo­cat dels Ensesa, vin­gui a rebre’t amb els ulls bri­llants per repren­dre com vells amics, allà on la vam dei­xar fa més d’un any, una con­versa exal­tada sobre Moby Dick.