anàlisi
ESTEVE VILANOVA
Productius i improductius
Vaig tenir la sort de conèixer dos emprenedors i empresaris d’èxit, malauradament desapareguts prematurament, que amb molt d’encert dividien la societat entre els productius i els improductius. En la seva anàlisi no hi havia cap mena de connotació negativa, simplement era descriptiva, perquè, entre altres virtuts, tenien un nivell de responsabilitat social altíssim. Però era una bona forma d’analitzar el país i el seu futur. A El Economista de diumenge passat es publicava una informació sobre un estudi on quedava molt clar que l’Estat espanyol és un país altament ineficient. De fet, ens diu que el país podria tenir el mateix nivell d’eficàcia amb el 74% de la despesa pública actual. La resta és improductivitat. En l’estudi dels països de l’OCDE, l’únic ítem en què realment estem ben situats entre la inversió sobre el PIB i els resultats és en la sanitat.
Els productius i els improductius es diferencien perquè els primer generen riquesa i els segons, només consum. I l’estructura de la despesa general, i sobretot la seva tendència, és alarmant si tenim en compte que la despesa pública ja la tenim superant el 50% del PIB i un nivell d’endeutament del 118% del PIB i un horitzó clar d’interessos creixents.
És sobre la base d’aquestes dades que al mateix temps que la Comissió Europea anunciava que donava un any més de gràcia a la contenció del dèficit per les conseqüència de la invasió de Rússia a Ucraïna i els efectes inflacionaris que se’n deriven, avisava a Espanya que no gastés per sobre de la taxa de creixement, que dit sigui de passada, cada vegada que es revisa la previsió, es redueix. Ja hem passat d’una previsió de creixement del 4,8% al 2,7%, i la nostra inflació del mes de maig ha estat un 8,7% i la subjacent al 4,9%. Una tendència que agreujarà molt les mesures que s’hauran de prendre.
La realitat d’avui és que a Espanya 15.171.400 persones reben ingressos de l’Estat, les comunitats autònomes o de les administracions locals, mentre que només són 12.811.600 les que en reben dels sector privat. I en la crònica de Carme Obregón a El Economista, ens descobreix que el cost dels salaris dels empleats públics són un 54% superiors als del sector privat.
En la reunió del mes de juny del BCE haurem d’estar molt atents, puix que, malgrat que els costarà fer el pas, podria deixar enrere la política monetària no convencional d’interès zero i de barra pràcticament lliure en l’oferta de diners, iniciada el 2016. Els alts nivells d’inflació a la zona euro i els comportaments dels altres bancs centrals no deixaran gaire marge per resistir-s’hi; i una vegada fet el primer pas, no tinc cap dubte que vindran més alces.
I què podem esperar que ens passi? Doncs notarem un canvi amb la interlocució de la banca que serà més restrictiva i exigent a l’hora de concedir crèdits i hipoteques, i també ho notarem amb els tipus d’interès, que seran a l’alça. I un altre canvi que s’està apropant és en el tracte que dispensaran els bancs amb els dipòsits. De fet, ja alguna entitat ha començat tímidament a retribuir els dipòsits, i entrarem en una normalitat financera i deixarem aquesta anormalitat en què el diner no valia res i que dura des del 2016.
De la mateixa manera que fan sovint les empreses prudents, ara seria hora de fer una mena de test d’estrès per descobrir les nostres fortaleses i debilitats financeres davant d’uns canvis que sabem que vindran. Els empresaris han de mirar que la seva estructura creditícia sigui la correcte, i no tenir finançament a curt termini per finançar inversions que són a llarg. Un fet que passa més sovint del que pensaríem i un error en què la majoria de les caixes que van fer fallida van caure. I els particulars endeutats, mirar si els seus ingressos poden suportar encariments dels crèdits i préstecs. Si és un particular o un autònom i veu que va molt just, ara que encara hi ha temps, seria recomanable negociar un allargament dels terminis.
Vistes les dades, queda clar que a Espanya hi ha dos problemes greus de molt difícil solució: una relació entre productius i improductius nefasta (entre els improductius hi ha els aturats), i una relació del cost de l’administració ineficient, i tot això apunta a futures retallades.
