Quatre anys de linxament

Després d’una ago­nia judi­cial de qua­tre anys, aquesta set­mana el Tri­bu­nal Suprem ha absolt l’acti­vista Tamara Car­rasco. La notícia de la seva detenció a Vila­de­cans l’any 2018 va ser por­tada en diver­sos dia­ris espa­nyols, i als pro­gra­mes de tele­visió repe­tien en bucle la seva imatge; la Guàrdia Civil havia detin­gut una ter­ro­rista molt bus­cada, expli­ca­ven. No es va res­pec­tar la pre­sumpció d’innocència i la maquinària mediàtica espa­nyola es va posar en marxa sense cap prova. Però la notícia de la seva abso­lució defi­ni­tiva no ha meres­cut ni un breu als mit­jans que la van difa­mar. Dimarts, la mateixa Tamara Car­rasco adreçava una piu­lada a Ana Rosa Quin­tana, Susanna Griso i Car­los Her­rera, que havien sucat pa a la notícia de la detenció, dient-los a ells i a “la resta de pseu­do­pe­ri­o­dis­tes: espero que publi­queu amb la mateixa inten­si­tat que la meva detenció l’abso­lució del Tri­bu­nal Suprem (ter­cera abso­lució ja) i rec­ti­fi­queu les vos­tres parau­les”. Però res, ni un breu, ni un comen­tari, ni una sola línia. Qua­tre anys de por i angoixa, qua­tre anys de lin­xa­ment i cri­mi­na­lit­zació dels mit­jans, qua­tre anys de viure sota una lupa acu­satòria ja han estat obli­dats per la premsa. Però no per Tamara Car­rasco. Ni hau­rien de ser obli­dats pel movi­ment inde­pen­den­tista, que és, en con­junt, el per­ju­di­cat final de tota aquesta ope­ració mediàtica que volia con­ver­tir una rei­vin­di­cació democràtica en un movi­ment vio­lent. La ver­go­nyosa tàctica del “Calum­nia, que algo queda” i que hauríem d’afe­gir a la llarga llista de greu­ges que patim pel sol fet de ser cata­lans i tenir idees pròpies.