Quan les filles fan de mare

De vega­des la filla fa de mare i no sé si la mare ho comprèn o s’enfada o plora dins seu la nena petita que mai va poder ser; plora sense llàgri­mes ni ges­tos que repro­vin la impla­ca­ble abraçada de l’obediència, el sacri­fici per­ma­nent per la família i les seves lleis que li ator­ga­ran la vellesa hono­ra­ble de qui ha man­tin­gut les tra­di­ci­ons en ter­reny advers. La filla, edu­cada a casa en la mateixa com­plaença –ella en diu sub­missió– i atenta a noves visi­ons i expec­ta­ti­ves en un món can­vi­ant que no es vol per­dre, fa de mare com dèiem, fa el que hau­ria de fer una mare, que és defen­sar-la del mons­tre que la per­se­gueix si no fos que aquesta mare resta atra­pada sota la seva petja, i això l’obliga a ella a créixer cor­rents, cor­rents, a veure si se’n pot sal­var i volar lluny del parany de les ale­gries postis­ses i l’impos­si­ble que­dar bé amb qui no res­pecta la seva lli­ber­tat. Estem par­lant de matri­mo­nis forçats i de les joves que es rebel·len con­tra la injus­ti­fi­ca­ble pràctica de dis­po­sar de la vida de la dona. Conec l’esforçada tasca de l’asso­ci­ació Valen­tes i Acom­pa­nya­des per posar-hi fi, però si hi ha una cosa que m’emo­ci­ona fins a l’infi­nit és la història de les filles que fan de mare en un doble sen­tit: allu­nyant-se de la seva mare quan les intenta abo­car a un futur que és el pas­sat opres­sor de sem­pre –i assu­mint, tan joves, tan peti­tes, el seu propi rol pro­tec­tor– i, més enda­vant, aju­dant aquesta mare que obri els ulls, miri endins, allà on els afec­tes ven­cen les con­ven­ci­ons, recu­peri aque­lla nena petita que no va poder ser i s’acabi des­lli­gant ella també del vell mons­tre gràcies al coratge de la seva filla.