Quan el poble sap què canta

Al car­rer, molta gent amb ban­de­res xile­nes i maput­xes ento­nant El derecho de vivir en paz de Víctor Jara i Bella Ciao en record al com­po­si­tor assas­si­nat en el cop del 73 i a l’himne de la resistència al fei­xisme de Mus­so­lini. A din­tre, en l’antic Congrés de San­ti­ago, el pre­si­dent de país, Gabriel Boric, rebia el text defi­ni­tiu de la nova cons­ti­tució redac­tada per una comissió paritària de 77 homes i 77 dones i des­ti­nada a subs­ti­tuir la pro­mul­gada pel gene­ral Pinoc­het el 1980 –par­ci­al­ment refor­mada el 1995–. Això era dilluns pas­sat i a par­tir d’ara comença la cam­pa­nya pel referèndum del 4 de setem­bre, quan els votants accep­ta­ran o rebut­ja­ran un text amb pro­funda volun­tat trans­for­ma­dora, nas­cut de les inten­ses pro­tes­tes soci­als que el 2019 pro­vo­ca­ren una immensa crisi ins­ti­tu­ci­o­nal. Una altra forma de fer política és pos­si­ble quan la ciu­ta­da­nia es mobi­litza? Si la nova carta magna s’aprova Xile avança cap a un nou model econòmic, social i cul­tu­ral que entre altres qüesti­ons marca la inter­venció de l’estat per garan­tir els drets humans (con­tra el model neo­li­be­ral que els con­ver­teix en béns de con­sum i negoci per a enti­tats pri­va­des amb ànim de lucre), cons­ti­tu­eix una democràcia paritària en tots els àmbits de l’admi­nis­tració, es reco­neix la plu­ri­na­ci­o­na­li­tat i el plu­ri­lingüisme i es creen auto­no­mies ter­ri­to­ri­als indígenes, un plan­te­ja­ment revo­lu­ci­o­nari res­pecte a la relació amb els pobles ori­gi­na­ris –segles de dis­cri­mi­nació i exter­mini– i esta­bleix acci­ons per com­ba­tre el canvi climàtic. El dret a viure en igual­tat i en pau, els xilens saben què i a qui can­ten.