‘Persona non grata’

Del llatí, per­sona que no és ben­vin­guda i que és decla­rada inac­cep­ta­ble. Així con­si­de­ren la majo­ria dels ins­ti­tuts giro­nins el con­se­ller d’Edu­cació, Josep Gonzàlez-Cam­bray. En escol­tar les pri­me­res decla­ra­ci­ons del con­se­ller vaig pen­sar que no venia del món de la docència, perquè no con­nec­tava, no mos­trava cap mena d’empa­tia per la difícil tasca de les direc­ci­ons dels cen­tres, ni dels mes­tres ni del pro­fes­so­rat, perquè no tenia en con­si­de­ració les grans difi­cul­tats dels dar­rers cur­sos, del des­gast oca­si­o­nat i acu­mu­lat durant els dos anys de pandèmia a les esco­les i als ins­ti­tuts; segons ell, pre­te­nia trans­for­mar l’edu­cació, com ha mani­fes­tat en les seves valo­ra­ci­ons a un any al cap­da­vant, però no era ni el moment ni la forma de canvi. En les seves com­pa­rei­xen­ces públi­ques l’estratègia ha estat llençar glo­bus sonda res­pecte dels can­vis que s’esde­vin­drien en l’edu­cació, la premsa sem­pre ha estat el prin­ci­pal canal d’infor­mació prèvia­ment a les direc­ci­ons dels cen­tres; greu error d’un lide­ratge que uti­litza la notícia difosa per obser­var la reacció i tot seguit pren­dre una decisió. Amb la forma com va pro­po­sar l’avançament del calen­dari de setem­bre, posava el col·lec­tiu docent entre les cor­des pro­vo­cant un rebaix de la dig­ni­tat i del reco­nei­xe­ment social que aquesta pro­fessió no es mereix. Quan va voler recon­duir la situ­ació, ja els havia tit­llat d’esque­na­drets i els havia enfron­tat amb les famílies. No és aquesta la manera, Sr. Cam­bray, els agents edu­ca­tius han d’anar tots a una pel bé de l’alum­nat i si pre­te­nia una reforma del calen­dari esco­lar s’havia d’estruc­tu­rar i pac­tar en la seva tota­li­tat, fins i tot en períodes vaca­ci­o­nals (“no és per les vacan­ces, és per les man­can­ces”). Després vin­drien els can­vis cur­ri­cu­lars d’infan­til i bat­xi­lle­rat, la con­si­de­ració de la llen­gua cas­te­llana com a cur­ri­cu­lar, la manca de recur­sos per a l’escola inclu­siva ... tot sense inter­lo­cució directa i sense tenir en compte les rea­li­tats del ter­ri­tori.

El con­se­ller té un germà bessó idèntic, mono­zigòtic, tenen una con­nexió que sobre­passa la sim­ple relació fra­ter­nal. A la pre­gunta: Us neces­si­teu? El con­se­ller va res­pon­dre: “Sí, sens dubte. El neces­sito per fer de con­se­ller, per viure.” Doncs pot­ser aquí rau la solució, com diu la cançó d’El Petit de Cal Eril: “Dona’m la mà, entre els dos farem un salt fins a la cabana, fins a arri­bar al punt més alt...”