M’esbronquen: existeixo

Amb temps i paciència cen­saré les vega­des que en 43 anys m’han esbron­cat inti­mi­datòria­ment. No és conya. Estava con­vençut que anava en el sou, però vist que la pro­fessió es torna lle­pa­fils em posaré al dia. Jo era més com la peri­o­dista del FAQS, que calla, encara que en oca­si­ons asse­nya­la­des també havia orga­nit­zat focs arti­fi­ci­als i dit de tot menys senyor a l’esbron­ca­dor. Demano una entre­vista a un can­di­dat (muni­ci­pals 79) i em con­testa cri­dant al mig de la plaça. Si hagués sabut que jo havia de ser cor­res­pon­sal de Punt Diari, ell no hi hau­ria posat ni un duro. El direc­tor del moment em va reco­ma­nar un temps sense escriure. No sabia que m’havien quin­tat, no havia dema­nat pròrroga i mar­xava a Cerro Muri­ano i Rota. L’any 1983 al peri­o­dista Jaume Pol Gir­bal no li va agra­dar com vaig por­tar un debat d’alcal­da­bles a Pala­fru­gell. Havia collat massa el seu can­di­dat. Van arri­bar car­tes al direc­tor de dife­rents ciu­ta­dans de dife­rents pobles que dema­na­ven el meu cap. Amb les pres­ses, però, va fer els sobres amb la mateixa màquina d’escriure, la seva, que l’hi coneixíem prou bé. I acabo, també, als vui­tanta. Un ciu­tadà pinta una paret. “Vall Clara, porc espa­nyol”. L’acom­pa­nya un por­quet prou esti­lit­zat i de cua rei­xin­xo­lada. Era perquè cada cop que Mau­lets cre­mava con­te­ni­dors, jo els fotia pal a la columna. L’endemà vaig publi­car la foto. “De porc i de senyor se n’ha de venir de mena”, vaig escriure. Quan ens tro­bem encara riem.