L’impost més impopular

Un dels temes de la set­mana –i pot­ser del que queda d’estiu– ha estat la pro­posta de Junts de supri­mir l’impost de suc­ces­si­ons. Al marge del debat al govern, que és lògic perquè els dos par­tits ocu­pen llocs dife­rents en l’eix ideològic, està com­pro­vat que és l’impost que des­perta més reac­ci­ons emo­ci­o­nals en el debat públic; tot­hom en té una opinió for­mada i acos­tuma a ser vis­ce­ral. M’hi incloc. Perquè crec en els impos­tos redis­tri­bu­tius que fan pagar més a qui més té. Perquè trobo injust que la riquesa i la pobresa es per­petuïn de gene­ració en gene­ració. Perquè estic a favor de la igual­tat d’opor­tu­ni­tats. Perquè qui tri­buta no són les coses sinó les per­so­nes i, si tens un patri­moni nou, has de tri­bu­tar. Perquè és un impost per a les ren­des altes, no per als fills de famílies tre­ba­lla­do­res que han estal­viat tota la vida i here­ten el piset. I, final­ment, perquè com a con­tri­bu­ents hem ser cohe­rents: si recla­mem una sani­tat pública de qua­li­tat, edu­cació per a tot­hom, bones infra­es­truc­tu­res... no podem exi­gir alhora rebai­xar impost de suc­ces­si­ons, de patri­moni, de soci­e­tats i el tipus màxim de l’IRPF. És clar que pre­fe­ri­ria que s’acabés l’espoli de 16.000 mili­ons que paguem a Madrid. Però fins i tot en un estat propi cal­dria un impost de suc­ces­si­ons per evi­tar que la con­cen­tració de la riquesa sigui font de desi­gual­tat.