El retorn d’Anna Gabriel

Va ser Paco Can­del qui va dir allò de quan algú et digui “jo no soc racista, però…”, pre­para’t per sen­tir una bar­ba­ri­tat de l’alçada d’un cam­pa­nar. Una cons­trucció en què la clau és la con­junció però, que és la que marca el punt d’inflexió entre la moi­xaina argu­men­tal amb què comença la frase i la sonora plan­to­fada que acos­tuma a venir just després. Un esquema cal­cat l’hem pogut lle­gir o sen­tir aquests dies arran de diver­ses refle­xi­ons al vol­tant de la com­pa­rei­xença d’Anna Gabriel davant del Suprem. Unes parau­les de res­pecte d’entrada per la decisió, per con­ti­nuar tot seguit amb una lec­tura política en què no han fal­tat les inter­pre­ta­ci­ons més arrau­xa­des marca de cada casa. Que si és un movi­ment que deixa amb el cul a l’aire la resta d’exi­li­ats, que si és una ren­dició davant de Lla­rena, que si és una inco­herència res­pecte al que havia dit en el seu dia –com si els pen­sa­ments o pro­nun­ci­a­ments no es pogues­sin modu­lar amb el pas del temps, però en fi…– i tot el que un hi vul­gui afe­gir. Així és una part de l’inde­pen­den­tisme. Com una mena de licor que s’ha de des­til·lar cada dia per ser més impol·lut i, sobre­tot, pur, encara que això el porti a que­dar reduït a poc més que un cul de l’ampo­lla. Que només que­din els autèntics encara que tor­nem a ser qua­tre gats, per dir-ho de manera més explícita si cal. I, a par­tir d’aquí, tot s’hi val, fins i tot tirar-se pedres a la pròpia tau­lada ja amb qual­se­vol pre­text, renun­ci­ant a man­te­nir una mínima empa­tia amb els exi­li­ats o repre­sa­li­ats, fins ara l’última gran trin­xera que és man­te­nia en un cert res­guard de les batus­ses més intes­ti­nes. Som on som, i no al 2017, i, per tant, això ja no va de llui­tes com­par­ti­des o uni­tats estratègiques, sinó d’una pugna pura, i molt dura, per l’hege­mo­nia. Fer la revo­lució escar­xo­fat des del sofà de casa és ter­ri­ble­ment fàcil. Per això, i davant tot el que tenim ara mateix al cap­da­vant, almenys, un mínim res­pecte pel que facin o dei­xin de fer tots aquells que un dia van deci­dir jugar-se-la de debò, més enllà de la retòrica. Ben tor­nada.