Raça humana
Quan l’infern és la feina
L’home feia tres anys que treballava sense fer mai vacances, deu hores cada dia, sis dies a la setmana, per 700 euros mensuals. Explotació laboral pura i dura, sense contracte, en un bar de Terrassa. Va acabar amb la detenció de l’amo de l’establiment després que una trucada anònima alertés la policia. Uns dies abans, la mateixa història per al treballador d’un petit supermercat, però amb condicions encara més dures: catorze hores al dia, sense cap dia de festa, i havent-se d’encarregar ell de tota la feina, cobrant només entre 200 i 400 euros mensuals. El seu calvari durava nou mesos i hi van posar fi una inspecció rutinària i la detenció del propietari. També va passar a Terrassa, però no és que la capital del Vallès Occidental sigui especialment procliu a aquests drames. L’explotació es pot trobar a tot el país i de maneres molt diverses. O no és explotació el contracte “en pràctiques” que tenen molts joves que acaben la universitat, cobrant poquíssim si és que cobren? En el seu cas qui els dona feina s’aprofita de la seva falta d’experiència i de les seves ganes de fer currículum. En el cas dels treballadors de Terrassa la seva penúria venia de ser immigrants nouvinguts, sense papers en regla i sense arrelament familiar. Són persones vulnerables (encara més si es tracta de dones) que han intentat aconseguir un somni de prosperitat però s’han trobat amb l’infern d’una explotació brutal, amb la promesa que a la llarga aconseguirien regularitzar la seva situació. Esclavatge modern que no passa a l’altra punta de món, sinó al costat de casa.
