Quan l’infern és la feina

L’home feia tres anys que tre­ba­llava sense fer mai vacan­ces, deu hores cada dia, sis dies a la set­mana, per 700 euros men­su­als. Explo­tació labo­ral pura i dura, sense con­tracte, en un bar de Ter­rassa. Va aca­bar amb la detenció de l’amo de l’esta­bli­ment després que una tru­cada anònima alertés la poli­cia. Uns dies abans, la mateixa història per al tre­ba­lla­dor d’un petit super­mer­cat, però amb con­di­ci­ons encara més dures: catorze hores al dia, sense cap dia de festa, i havent-se d’encar­re­gar ell de tota la feina, cobrant només entre 200 i 400 euros men­su­als. El seu cal­vari durava nou mesos i hi van posar fi una ins­pecció rutinària i la detenció del pro­pi­e­tari. També va pas­sar a Ter­rassa, però no és que la capi­tal del Vallès Occi­den­tal sigui espe­ci­al­ment pro­cliu a aquests dra­mes. L’explo­tació es pot tro­bar a tot el país i de mane­res molt diver­ses. O no és explo­tació el con­tracte “en pràcti­ques” que tenen molts joves que aca­ben la uni­ver­si­tat, cobrant poquíssim si és que cobren? En el seu cas qui els dona feina s’apro­fita de la seva falta d’experiència i de les seves ganes de fer currículum. En el cas dels tre­ba­lla­dors de Ter­rassa la seva penúria venia de ser immi­grants nou­vin­guts, sense papers en regla i sense arre­la­ment fami­liar. Són per­so­nes vul­ne­ra­bles (encara més si es tracta de dones) que han inten­tat acon­se­guir un somni de pros­pe­ri­tat però s’han tro­bat amb l’infern d’una explo­tació bru­tal, amb la pro­mesa que a la llarga acon­se­gui­rien regu­la­rit­zar la seva situ­ació. Escla­vatge modern que no passa a l’altra punta de món, sinó al cos­tat de casa.