El món fascinant d’‘Irma Vep’

Com abordar, sense la pretensió inútil d’abastar-la, Irma Vep, la sèrie dirigida per Olivier Assayas visible a la plataforma HBO Max? Són tantes les referències, els jocs de miralls, les consideracions sobre el cinema (i el seu món, amb tots els seus agents) integrat dins de l’audiovisual, les subtrames. Una possible manera és començar pel film homònim d’Assayas mateix, que és a l’origen d’una sèrie que no vol ser-ho. Ho diu el director René Vidal, que, convidant a ser identificat com un alter-ego d’Assayas, encarna Vincent Macaigne: “No faig una sèrie, sinó una pel·lícula.” Una manera de dir que, malgrat tot, la idea és continuar fent cinema, invocant-ne el misteri, la seva capacitat de fer sentir l’invisible, el seu caràcter “espiritual”, la seva possibilitat d’alliberar les fantasies obscures. De continuar-ne fent, tot i haver de relacionar-se amb una indústria que vol engolir el cinema: un dels temes de la sèrie.

Pensant en la primera Irma Vep, em causa vertigen que hagin passat vint-i-sis anys des de la seva realització. Que faci tant de temps que, en una sala de Canes, em fascinés l’actriu xinesa Maggie Cheung, vestida amb una granota de vellut de seda arrapada a tot el cos, deambulant de nit pels teulats de París. Maggie Cheung, tres anys abans d’In the mood for Love, s’interpreta ella mateixa a la pel·lícula Irma Vep: una estrella dels films d’arts marcials de Hong-Kong que se sent estranya en el rodatge d’un remake de Les Vampires (la sèrie cinematogràfica que Louis Feuillade va rodar el 1915 protagonitzada per una banda criminal que atemoreix París) dirigit per un cineasta que, també anomenat René Vidal, interpreta Jean-Pierre Léaud. Aquest arrossega l’esperit de la nouvelle vague (i així del cinema d’autor) assumit per Assayas amb la consciència que s’ha perdut. Un remake impossible en el qual Cheung hereta el personatge de la malvada Irma Vep (anagrama de “vampire”) encarnat per Musidora, pseudònim de Jeanne Roques, actriu, directora, escriptora i, entre moltes altres coses, model del pintor Julio Romero de Torres durant una llarga estada (1921-1926) a l’Estat espanyol actuant-hi en teatres i mantenint una relació amorosa amb el rejoneador Antonio Cañero. Maggie Cheung és un fantasma sempre palpitant en la sèrie Irma Vep i, a través de les sessions de René Vidal amb la seva psicoanalista, Olivier Assayas evoca l’enamorament, la relació i la ruptura amb l’actriu.

EN la sèrie, qui assumeix el personatge d’Irma Vep és Alicia Vikander. No ho fa interpretant una actriu que du el seu nom, sinó el de Mira Harberg, però hi comparteix algunes coses: és sueca, ha protagonitzat films de superherois, és cobejada per marques de perfums. Com Mira, que manté relacions amb les assistentes que recorden la de Juliette Binoche i Kristen Stewart en un altre film d’Assayas, Viatge a Sils Maria, Vikander potser també va participar en la sèrie pel desig de fer un cinema diferent a aquell en què, per exemple, interpreta Lara Croft. O potser Assayas s’ha inspirat en Kristen Stewart, qui, per cert, apareix en un breu paper.

A partir d’aquí, què és la sèrie Irma Vep. Un llarg remake d’una pel·lícula sobre el rodatge d’un remake d’una altra pel·lícula. Però això diu poca cosa. Amb quins materials es configura? Amb imatges de Les Vampires i amb les imatges que repliquen les escenes de Feuillade. Amb les relacions que s’estableixen durant el rodatge, en què René Vidal, tan astut com neuròtic, no només ha de barallar-se amb els productors, sinó també amb els actors que sempre volen tenir més protagonisme, però que manté una complicitat amb Mira Harberg: aquell bell moment en què es troben abans en el set de rodatge per sentir-hi la presència dels “fantasmes”. Amb el món afectiu de Mira (el seu despit per haver sigut abandonada per la seva amant i exassistenta; els seus jocs amb la nova assistenta i amb la dissenyadora de vestuari que interpreta amb molta ironia Jeanne Balibar) i la seva identificació amb Irma Vep, que també fa que, disfressada amb la granota de vellut, s’enfili pels teulats de París, travessi parets i faci entremaliadures. I tantes altres coses que fan que aquesta sèrie, destinada al culte com la pel·lícula que l’origina, encara faci creure en el cinema. És fascinant. I també molt divertida.