Opinió

Preservatius de proximitat

Però ja ho deia aquell: la vida és ‘ondoyante’

De la gim­cana de Vilas­sar de Mar una de les coses més intri­gants és el pos­si­ble per­fil humà dels orga­nit­za­dors muni­ci­pals de l’efemèride. Una opció és que siguin pro­vo­ca­dors nats i/o que, per un dèficit de popu­la­ri­tat, es delei­xin per sor­tir als mit­jans. O que, per una neces­si­tat de pràcti­ques maso­quis­tes, el desig insa­tis­fet els hagi pre­ci­pi­tat ine­xo­ra­ble­ment a la fla­gel·lació d’inter­net. Però més pro­ba­ble­ment, com els passa a molts que des de la política es dedi­quen a la cosa pública, és que viuen en un món paral·lel al del comú dels admi­nis­trats, un espai nirvànic sense con­train­di­ca­ci­ons ni efec­tes secun­da­ris: un meta­mon, que diria un emer­gent, la part alíquota del meta­vers que cor­res­pon a la vir­tu­a­li­tat vilas­sa­renca. Perquè s’ha de venir d’Oix per sor­tir a escena amb un dio­rama de pre­ser­va­tius, vul­ves de plas­ti­lina, lla­vis d’ado­les­cents i mel per lle­par, i no pre­veure la tem­pesta d’olles bullents, de raons, sí, i també de fari­se­isme, que els plou­rien d’arreu. Però, ja ho deia aquell: la vida és ondoyante. Mirin: ser­vi­dor vaig entrar a l’ins­ti­tut als 10 anys per fer-hi 1r de bat­xi­lle­rat i en vaig sor­tir amb 60 aca­bat de fer un 2n d’ídem; l’estada em va per­me­tre con­tem­plar algu­nes curi­o­si­tats rela­ci­o­na­des amb l’ado­lescència que acon­se­lla­rien posar una mica d’aigua al vi de Vilas­sar.

El paper és curt i n’expli­caré només una. El 1989 el Dr. en antro­po­lo­gia Chimo Fernández de Cas­tro i de Trinc­hería (densa prosàpia!), pro­fes­sor a Olot, un dia, no pas a l’aula ni a dins de l’ins­ti­tut: va posar-se a fora, al car­rer, amb una capsa plena de pre­ser­va­tius i els repar­tia als estu­di­ants que en volien un. Pares, col·legues i premsa li van dir de tot, l’auto­ri­tat edu­ca­tiva va “acon­se­llar-li” de can­viar de cen­tre, etcètera. Al cap de poc Ense­nya­ment va orga­nit­zar un pro­grama d’edu­cació sexual per als ins­ti­tuts; un dia amb el direc­tor vam tenir curi­o­si­tat per veure com ana­ven aques­tes ses­si­ons i vam visi­tar l’aula on es produïen. Una noia, psicòloga, tenia una tau­leta de fusta de la qual emer­gien penis de làtex d’unes dimen­si­ons molt opti­mis­tes i, amb veu melo­di­osa –era d’ori­gen argentí–, anava fent pas­sar nois i noies per tan­des que ana­ven cobrint aquells apèndixs amb un pre­ser­va­tiu. Els alum­nes ho feien amb doci­li­tat i, tot i que encara no s’havien popu­la­rit­zat els mòbils, amb cara d’avor­ri­ment side­ral.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)

Compra un passi per només 1€ al dia