Els talons alts

Encara no era gover­na­dora de Texas quan el 1988, en la con­venció demòcrata, amb el cabell tan pla­te­jat com car­dat, una estètica capil·lar blanc neu que ara et fa moderna però fa més de trenta anys era poc més que la imatge d’una tieta vene­ra­ble, Ann Ric­hards va sac­se­jar l’audi­tori d’Atlanta amb un accent texà que res tenia a veure, va dir, amb el de George Bush. Però la referència al rival era irre­lle­vant. Ann Ric­hards va recor­dar als demòcra­tes que ella era la segona dona que feia el dis­curs inau­gu­ral; el 1976, Bar­bara Jor­dan va ser la pio­nera i la pri­mera afro­a­me­ri­cana. “Dues dones en 160 anys!”, va etzi­bar amb sor­ne­gue­ria i un som­riure en l’atu­rada pre­vista per qui havia escrit el monòleg tri­om­fa­dor, per escol­tar els aplau­di­ments. La cita amb la qual es recorda Ann Ric­hards és la que va dir després: “Gin­ger Rogers feia el mateix que Fred Astaire però al dar­rere i amb talons alts.” Hillary Clin­ton l’ha men­ci­o­nat amb una foto en què se la veu ballant quan era secretària d’Estat. “Con­ti­nua ballant, Sanna Marin”, afe­geix Clin­ton a Twit­ter, donant suport a la pri­mera minis­tra fin­lan­desa, asset­jada per una polèmica misògina arran d’un vídeo en què se la veu en una festa i amb un escru­tini inqui­si­to­rial es jutja la pri­va­ci­tat dels càrrecs públics. Hillary ho sap molt bé: ha estat al dar­rere, ha por­tat talons i ha fet el mateix que feia l’home de davant. Pot­ser ens hauríem de dema­nar quin interès hi ha a desa­cre­di­tar Sanna Marin, a ele­var una anècdota a escàndol polític. Als homes que manen se’ls fa caure des d’un llit o de genolls al des­patx Oval. A les dones que ballen claqué amb els talons alts se’ls fa la tra­veta. Però Sanna Marin és tan per­fecta i impe­ca­ble, fins i tot diver­tint-se, que no se l’embruta, sinó que se’n reforça l’estre­lla.