La Diada: els nous contextos

La data de cele­bració de la Diada acos­tuma a coin­ci­dir amb l’inici del “nou” curs polític, però enguany queda encai­xada tem­po­ral­ment també entre impor­tants esde­ve­ni­ments de natu­ra­lesa dis­rup­tiva que no podem obviar. D’una banda, un con­text previ i de llarg recor­re­gut mar­cat pel des­gast de la guerra d’Ucraïna i la gestió i pati­ment de les emergències sanitària, climàtica i huma­nitària. I d’una altra, un esce­nari de tar­dor con­di­ci­o­nat per una inflació desen­fre­nada, l’aug­ment del preu de les matèries pri­me­res, una crisi ali­mentària en camí i l’adve­ni­ment d’un “hivern” energètic que pre­sa­gia una recessió econòmica a la UE i que el pre­si­dent Macron ha resu­mit de manera magis­tral anun­ci­ant la fi de l’abundància, la fi de les evidències i la fi de la des­pre­o­cu­pació.

Entre mig d’aquest enorme sand­vitx, hom diria que la per­tinaç crisi cata­lana / espa­nyola –a cinc anys vista del procés– és una mor­ta­del·la massa prima i de regust com més va més amar­gant, que els par­tits inde­pen­den­tis­tes no con­tri­bu­ei­xen a millo­rar i que no con­vida a grans mobi­lit­za­ci­ons. Al període repres­siu i d’exili dels dar­rers anys –amb feri­des impor­tants encara ober­tes– li ha seguit el desànim i la deso­ri­en­tació ciu­ta­dana i, final­ment, un moment fosc auto­des­truc­tiu, de des­qua­li­fi­ca­ci­ons i con­fron­ta­ci­ons que ho ha impreg­nat tot, des de les ins­ti­tu­ci­ons de govern fins a les famo­ses i inju­ri­a­des xar­xes soci­als.

Ara mateix, després dels anys del dol, es fa difícil afir­mar que algú hagi acon­se­guit rede­fi­nir un pro­jecte col·lec­tiu del cata­la­nisme àmpli­a­ment com­par­tit. Les llui­tes per les hege­mo­nies i les supre­ma­cies tenen pla­ni­fi­cació i tem­po­ra­li­tat de iogurt i sem­blen res­pon­dre més a interes­sos tàctics que de país. En la ves­sant de la política de par­tits, som encara en el tri­ple empat de les impotències (impotència inde­pen­den­tista, impotència fede­ra­lista i impotència espa­nyo­lista).

Aquests con­tex­tos i esce­na­ris esmen­tats (tant els macro com els micro) són espe­ci­al­ment pro­pi­cis a l’emergència de les reac­ci­ons anti­polítiques i dels dis­cur­sos i movi­ments popu­lis­tes, amb el risc de la seva con­so­li­dació i nor­ma­lit­zació, com ja està pas­sant a països com Itàlia. Aquest és un perill real que tots els res­pon­sa­bles i líders polítics hau­rien de tenir ben pre­sent. No per ser cata­lans tenim una immu­ni­tat al popu­lisme.

Però mal­grat el desànim i la deso­ri­en­tació actu­als, si alguna cosa ha carac­te­rit­zat la Cata­lu­nya con­tem­porània és la seva resiliència. Per als teòrics (o somi­a­dors) del suflé, la causa del cata­la­nisme con­ti­nua sent una aber­ració o un OPNI (objecte polític no iden­ti­fi­cat). Amb uns par­tits i uns “líders” en ple procés dege­ne­ra­tiu i amb unes estruc­tu­res ins­ti­tu­ci­o­nals i de govern per­ma­nent­ment juri­con­tro­la­des i ciber­con­tro­la­des sota l’amenaça de reac­ti­vació de l’arti­cle 155, alguns cre­uen i altres desit­gen que la causa cata­lana esti­gui ja desac­ti­vada. Que Déu els con­servi la vista.

En aquests dar­rers cinc anys hi ha hagut amar­gor, frus­tració i dol, però també impor­tants apre­nen­tat­ges, avenços sig­ni­fi­ca­tius en l’àmbit inter­na­ci­o­nal i asso­li­ment de grans fites. El canvi de cicle no sig­ni­fi­carà una renúncia sinó, en tot cas, una rec­ti­fi­cació: d’estratègia i de plan­te­ja­ment, de rit­mes i de lide­rat­ges, però no d’objec­tius, perquè el dret democràtic a l’auto­de­ter­mi­nació no pres­criu. Ara bé, aquest “nou cicle” no podrà obviar els greus des­a­fi­a­ments dels con­tex­tos a què hau­rem de fer front els pro­pers anys. La causa cata­lana només tindrà ple­na­ment sen­tit si és capaç de com­pren­dre i incor­po­rar també les noves pro­blemàtiques soci­als, medi­am­bi­en­tals, econòmiques, tec­nològiques, cul­tu­rals o de segu­re­tat que vin­dran. Com ja es va fer en altres moments de la història recent, ens cal un aggi­or­na­mento del cata­la­nisme, amb veus, valors, estils i acci­ons dife­rents. El cata­la­nisme no és un ens metafísic amb una substància ali­ena als con­tex­tos.

Aquesta Diada, sense renun­ciar al “fer política”, posa de nou l’èmfasi en el “fer país”. Toca a la soci­e­tat civil, com en altres oca­si­ons, apo­de­rar-se, lide­rar des de la seva espe­ci­fi­ci­tat un nou marc de pen­sa­ment, d’actu­ació i de mobi­lit­zació. Ara toca tor­nar a tei­xir el país, tor­nar a fer-se forts inter­na­ment, relli­gar de nou la xarxa de com­pli­ci­tats i rela­ci­ons, acti­var les trans­ver­sa­li­tats de país. No tot depèn de la política ins­ti­tu­ci­o­nal: ho poden fer i ho saben fer les bases asso­ci­a­ti­ves i cíviques. Se’ls ha de donar temps i fer con­fiança.