La pastanaga del fil

El capi­ta­lisme més des­bo­cat i voraç neces­si­tava una recur­rent cor­re­lació de for­ces entre blocs i li calia una (nova) guerra (una més) que un líder mun­dial amb tics sociòpates va pre­sen­tar en safata el febrer pas­sat. No ho dic jo, que m’ho crec, però és que ho he sen­tit a dir, ja fa anys, en tan­tes i tan­tes entre­vis­tes i con­ferències de premsa que sem­bla men­tida com, mal­grat que veiem la pas­ta­naga pen­jant del fil, con­ti­nuem tirant enda­vant. Diuen que el capi­ta­lisme neces­sita que se l’ali­menti des de dins, i que, mal­grat cri­ti­car-lo, se’ns fa coo­pe­ra­dors neces­sa­ris. Deu ser així.

Amb les esca­la­des del preu de l’ener­gia la situ­ació s’està fent insu­por­ta­ble i, en aquesta guerra de blocs en què els Estats Units volen recu­pe­rar la força que la Xina els pre­nia, els ciu­ta­dans són sem­pre –és igual quan lle­giu això– els que en sor­tim més mal­pa­rats. Lle­geixo al blog d’Anto­nio Turiel (inves­ti­ga­dor del CSIC) que les indústries metal·lúrgi­ques i químiques ja han avi­sat la UE que els preus de l’ener­gia les podrien por­tar a tan­car i des­lo­ca­lit­zar; i BASF, amb ins­tal·laci­ons a Tar­ra­gona i cen­tral a Ludwigs­ha­fen (Ale­ma­nya), és una de les amenaçades. Mala peça, perquè aquest gegant abas­teix mitja indústria euro­pea, si no més, amb pro­duc­tes neces­sa­ris per seguir fabri­cant.